dimecres, 4 de febrer de 2015

Una història americana


Hi ha l'esport que simbolitzen els 800 quilos de bronze de l'estàtua de Cristiano Ronaldo a Madeira, allà, amb el paquet destacat. Hi ha les grans marques i totes les imitacions descabellades de Kilian Jornet, quan de Kilian Jornet –i de Núria Picas– només n'hi ha pocs. I després hi ha l'esport de cadascú, el que passa per carreteres secundàries, pel sedàs d'allò quotidià. L'esport que cadascú fa i s'explica a la seva manera, per les seves necessitats.

A la tardor vaig ser unes setmanes a la vall del riu Hudson, a només dues hores i mitja de Nova York. El paisatge era d'Amèrica profunda: boscos i prats, grans arbres de tardor que cada dia destil·laven un color diferent. Aquells dies de sortir a córrer pels nous verals es van convertir, més que mai, en el plaer de la descoberta, de trepitjar terra nova: prenies una gran carretera –per secundària que fos, sempre era gran– que no sabies on et duria, on s'acabaria, i allargaves l'esforç per trobar unes altres vistes, un altre horitzó, per trepitjar més terra nova. Entre arbres i cotxes mastodòntics, casetes de fusta amb bústia de pel·lícula, pallers, sorolls d'animalons i algun d'atropellat al mig de la carretera isolada, et semblava que t'havies de trobar l'avi del film The straight story, avançant a marxes forçades... Un dia hi va haver la història que es veia a venir, que ja és sabuda: després de més d'una hora de córrer em vaig adonar que m'havia perdut i vaig trucar a una casa amb pati i cotxàs a fora. Però hi va haver un altre dia que em vaig tornar a perdre, quan buscava fer la mateixa volta, però ben feta, i les distàncies nord-americanes em van tornar a enganyar. Feia menys d'una hora que corria i encara em vaig veure amb cor de provar altres dreceres: viaranys humits, més inhòspits, que deixaven enrere les carreteres secundàries, tardor de fang d'on pensaves que et sortiria una serp o un pagès en defensa del seu tros. És just en aquell moment que t'adones que ja no has de mirar enrere. L'escriptor Jean Echenoz ha explicat del llegendari corredor de fons txecoslovac Emil Zátopek –que ficciona a la novel·la Córrer (Raig Verd, 2014)– que corria per fugir de la dictadura. Era un atleta brillant que corria de manera extravagant.

Hem gastat tantes Ítaques que, a l'hora de córrer, de fer qualsevol esport, de veure'l i també de moltes altres coses, fa l'efecte que cal tornar al camí. A la importància del viatge i tot el que en surt, d'inesperat, d'aquest viatge. La intensitat de trepitjar nous camins, d'abandonar la por. El segon dia que em vaig perdre vaig arribar a lloc pel meu propi peu. El primer dia que em vaig perdre, però, va ser encara millor. De la casa on vaig trucar en va sortir una senyora revellida, sorpresa i desconfiada de la trucada d'una estrangera, que em va acabar portant a lloc en cotxe. Una cura d'humanitat impagable. No tornaré a veure aquella senyora nord-americana, però només li volia dir que gràcies per l'epifania.

(Article publicat al diari L'Esportiu el dilluns 29 de desembre del 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada