dimecres, 18 de març de 2015

Swing


De vegades hi ha el mal costum de no dir les coses pel seu nom. De vegades també hi ha la mandra de llegir. O senzillament la mandra. S'ha mort un poeta? Doncs s'ha mort un poeta de 82 anys que va néixer a Sabadell, va viure a Bellaterra i va fer un grapat de llibres. Però així la notícia queda curta, com ho quedarà aquesta columna, ja els aviso. Quan el 4 de febrer passat es va morir Francesc Garriga, la notícia va ser que havia mort un dels poetes contemporanis catalans més importants. Ho diré ras i curt: Garriga, junt amb Màrius Sampere, formava la parella davantera d'or de la poesia catalana (era un culer refinat). Per mi, eren els dos més grans poetes del país vius. Un detall revelador: Sampere no va poder ser a la cerimònia de comiat, però va enviar-hi uns versos, que va dir als assistents Marc Romera, deixeble, escriptor i editor de Garriga: “fins ara, i entre poetes, la mort no compta”, deia la nota de Sampere. I en el sentit literari, té raó.

Els lectors ho podran comprovar amb el llibre pòstum de Francesc Garriga que LaBreu Edicions publicarà en els propers dies, Swing. També ho poden comprovar acudint als anteriors llibres de Garriga, com ara l'antologia poètica que el setembre passat va publicar AdiA Edicions, Demà no és mai. La poesia de Garriga és potència i conflicte. És un riu constant que va a l'essència, que parla de tu a tu al temps –sempre el temps i el silenci, tan presents en els seus poemes–, que, quan li dóna la gana, no accepta imposicions i s'esquitxa d' ironia. També sabem que aquest país no sempre entén la ironia ni acull amb els braços oberts a qui diu les coses tal com raja.

Hi ha la vàlua literària, per a la qual la mort no compta, i hi ha un perfil personal d'allò més singular que es va fer abraçable en la cerimònia de comiat, conduïda pel periodista Xavier Bosch, gran amic seu. El tanatori de Sabadell era ple, amb una munió de deixebles i amics –escriptors i no–, de gent jove, de generacions diverses que s'han sentit a prop de Garriga: el mestre d'humanitats durant més de trenta anys a l'escola privada Sant Gregori, de Barcelona, va seguir fent de mestre un cop jubilat. Va influir, d'una manera o altra, a destacats noms de la creació actual. Ja fa un grapat d'anys que els dimecres de recitals poètics al bar Horiginal eren l'hàbitat natural d'aquest rondinaire entranyable, punxegut i burleta, capaç, justament, de titular el seu llibre de comiat Swing.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 13 de febrer del 2015)

* Imatge de la taula que ocupava Francesc Garriga a l'Horiginal, el dia que LaBreu Edicions va presentar el seu llibre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada