Jornada de reflexió al Real Club de Polo de Barcelona

Aquests dies es fa al Real Club de Polo de Barcelona el seu torneig internacional de salts d’hípica, el CSIO Barcelona, la “competició esportiva internacional més antiga de Barcelona”. Una de les proves de salts més importants del món. Aquest prestigiós, selecte, refinat i exclusiu club social es va fundar el 1897, dos anys abans que el FC Barcelona, i el torneig ara celebra la 104 edició. És clar que en tot aquest temps els seus espònsors han d’haver anat canviant com canvien els temps. Ara el concurs de salts està patrocinat per Furusiyya, un ens de la totpoderosa Àrabia Saudita. Al Real Club de Polo he passat el migdia del dia de reflexió, coses dels revolts de la vida.

De seguida t’adones que la gent que veus allà dins (el dins i el fora són claus, en aquesta històrica) no té l’aspecte, el posat ni la pell de la gent que veus habitualment. Potser és una manera una mica idiota de dir-ho, però la impressió és aquesta. De seguida. En els homes, abunden els jerseiets prims, les camises per sota el pantaló. Nens repentinats. En general, tothom va ben clenxinat. Dones molt pintades i de vegades, amb els morros una mica massa inflats; en general, amb molt bon color, molt aconseguit i treballat. Amb temps per agafar bon color. A la roba, colors clars, quan no, blancs.

En entrar al recinte, hi ha uns pocs estands de grans marques adequades al client que hi circula. Un anuncia “viviendas exclusivas para clientes exclusivos”. És una competició, això. L’altre té una cuina d’aspecte professional per anar a una llar que presumiblement també ha de ser exclusiva. 15.000 euros val la cuineta. Més enllà, accessoris pels genets: una armilla per nens, 210 euros. I rellotges de luxe fastuós. Els quatre dies de concurs reservar taula a la zona VIP del restaurant habilitat costa 12.000 euros. La Caixa reparteix vanos, de manera que la seva estrelleta es veu per tot. Ja té gràcia. El Periódico és un patrocinador i es veuen força diaris per aquí i per allà. També és graciós.

Alguns socis van vestit de genets, com encarcarats, amb les botes fins als genolls, caminant eixancarrats, com si anessin escaldufats, i les cames en un arqueig una mica Rivaldo. Alguns fan molt de riure: ara en passa un que sembla Jaime de Marichalar en baixet, una refotuda caricatura del superpijo carregat de diners, amb el casc de la moto a una banda i aquella cara de badoc que no ho acaba d’agafar tot. També s’hauria d’estudiar la cara d’alguns nens: d’aquells nens a qui, si no anessin a una escola superexclusiva, els prendrien cada tarda el berenar, sense cap mena de dubte. Alhora, també es veuen alguns jovenets que ja fan el hippies: pantalons estripats o arracada a l’orella. Tot això són senzilles impressions, que només confirmen que trepitges un altre món, un món llunyà, d’altes esferes, on es tanquen negocis, transaccions, acords, llargues estones d’oci... On el que importa és estar carregat de diners, més enllà que molts tinguin un aspecte de militant prototípic del PP, encara que no necessàriament ho siguin. “Aquí hi ha de tot”, diuen. En qualsevol cas, nota a peu de pàgina: no s’ha de confondre el militant prototípic del PP –de Génova– amb el votant de l’àrea metropolitana, a qui el partit de Rajoy ha perseguit aquests dies de campanya de manera obsessiva i tractant-lo fins i tot, en ocasions, de perfecte i arrodonit garrulo.

Precisament divendres el PP va fer el seu míting final de campanya al Palau de Congressos de Barcelona, que és just al costat del Real Club i de l’hotel Juan Carlos I. En sortir del míting del PP, després d’haver passat la crònica pel diari, es veia lluminària i animació al Real Club. Tot era superupper Diagonal, però quina diferència de públic i atmosfera entre el que hi havia al míting (gent tirant a gran, cridanera, que victorejava Albiol fins a entonar, en algun moment, el “yo soy espanyol, espanyol, espanyol...”; intervencions polítiques que eren un homenatge a la vulgaritat i la simplicitat d’oratòria; a estones, Sarkozy va semblar el millor); quina diferència, deia, entre aquest ambient del míting i el públic que l’endemà seguia el concurs de salts: com a molt, exhalaven un “ai” quan el genet fregava un obstacle o un “ohhhh” suau quan en tirava un altre. Per cert, que els obstacles tenien decoració de trencadís gaudinià, esdevingut ja folklore barceloní.

Diuen que el Real Club de Polo té molt de club social, molt i en tots els sentits. El joc d’exhibir-se, de façana, de veure i ser vist, de la influència, de marcar paquet, perfil, cotxe, cavall i rei... Avis, nens mimats, ‘senyores de’ també hi maten el temps. Avui hi ha una presència notable de famílies que han vingut a passar el matí o el dia. Predomini del castellà, però no exclusiu (aquí, l’adjectiu exclusiu no s’imposa). Molt de personal per indicar on es pot passar i on no.

Fem un cafè al costat d’una taula a l’aire lliure –dins del recinte, però a l’aire lliure-, amb un grup d’avis al darrere que són socis de tota la vida del Polo. Algun en llueix al pin. Curiós, que l’esport que dóna nom a l’entitat sigui també una de les peces de vestir més utilitzades dins d’aquell recinte (el recinte, el dins i el fora, repeteixo, tenen una gran importància en aquest relat i en les sensacions de quan ets dins). Paro l’orella al costat de la taula. Fascinant. Parlen més en castellà que en català. Primer n’agafo fragments esfilagarsats. “I li he dit, saps on anem avui? Anem al Polo, que hi ha concurs de salts”. “Todos los pasteles se ha comido el Diego”. “Tots els pisos i lloguers que tenia han baixat” “¿Cómo están la Chloé y la Inés?” “Jo li he dit: pues aquesta targeta és pel Polo i només pel Polo”. “Pero me dijo mi nieta que en los exámenes de selectividad sacaron más nota en castellano los alumnos de Catalunya que del resto de Espanya”. “Yo no sé por qué X le tiente tanto odio al catalán, no sé por qué vinieron aquí, si en Zurich se lo pagaban todo”.

Què deuen pensar aquests socis o aquests aficionats a l’hípica –un esport car, sí– del 27S? També els queda lluny? Es veuen temptats de pensar-ne alguna cosa? Els avis s’aixequen, avançant  amb dificultats. Una de les àvies recrimina a un nano del club de Polo que fa proves –i una mica  el xulo- amb l’stick que allà no és lloc de jugar. Va vestit amb els pantalons i samarreta del Polo.

A la zona dels stands, n’hi ha un posat per Furusiyya, el portentós espònsor  de l’Aràbia Saudita. Ara ja no li hem de dir petrodòlar, això, oi? sinó que és el pas següent, més enllà... El lloc de Furu té un fons típic de patrocinador que es vol fer visible, una paradeta amb banderes de diferents països i dos cartellets amb el lema del que conviden a fer: “Aixeca’t i expressa el teu suport! #SupportYourNation”. I encara un altre amb la recompensa: “Guanya un pack exclusiu d’hospitalitat 5* Furusiyya!”. Som a la vigília del 27-S i això és com pintoresc. Jornada de reflexió. Nanos, que els unionistes han estat cridant una vegada i una altra als desmobilitzats o mandrosos a anar votar! Per dues vegades presenciem la mateixa escena: família amb pare amb polo blau, ulleres de sol, somrient, animós, que situa la seva canalla a l’estrada, i els va donant indicacions animoses perquè surtin afavorits i formosos a la foto. “Itziar, sácate la banderita de la cara; venga, vamos todos, eh”. “Alberto, pon la bandera recta, que está arrugada i no se ve”. El pare, amb el cinturó ben cenyit, adreça indicacions ostentoses als fills, que aguanten pacientment el pal amb la bandereta i / o una bandera grossa espanyola que els tapa, en ample, les cames. Tant la bandereta amb el pal com la bandera estesa en amplitud són unes estanqueres pomposes. Vull dir amb això, que tenen ben grassa la franja del mig i primes les altres dues.

Dels dos que veiem, hi ha un pare que dirigeix als fills amb ganes que el sentin (els altres), recreant-se en la foto i després remirant-la amb els nens, com joiós de la seva gran obra. Què deuen pensar del 27S aquesta gent? Es despreocuparan de tot mirant els salts que resten arribar a l’hora del vermut, i seguiran les evolucions del genet espanyol Eduardo Álvarez Aznar? Fins i tot els cognoms semblen emparentats amb la noblesa política d’una dreta espanyola o bé semblen d’àrbitres de futbol que no xiulen mai els penals al Barça. De samarretes del Barça, per cert, se’n veuen unes quantes pel recinte. Amb tot, som en una prova de salts i té un punt magnètic, sobretot si no ho has vist mai, com els cavalls, d’un perfil esvelt que fa astorar, arriben a salvar els obstacles. El salt com a gest èpic i estètic, amb el temps que al mateix temps corre. De vegades n’hi ha tres de seguides, de  barreres. De vegades, un gir pronunciat abans de saltar sobre una altra tanca. Tot plegat, no sé si es nota, em sembla una metàfora divertidíssima d’aquest 27-S. “El dia abans vaig ser al Real Club de Polo”. Ja poden anar fent-se fotos i agitant banderetes. D’altres, mentrestant, van fent feina i avancen, malgrat les tanques. Al mig de l’arena hi ha uns grans rellotges, d’acord amb les dimensions animals dels cavalls. Ara és l’hora. “Uiiiii”, “Ohhhhs” del públic. Algú que s’impacienta. Hi ha salts mal parits, algun fa basarda. Abans un cavall ha fregat amb les potes del davant la nosa. La nosa és gran, sí. Un senyor amb ulleres de sol, esquenadret, es fa una altra foto amb la bandera espanyola al post de l’espònsor saudita. Ara és l’hora. Ara és l’hora de dinar i passem per davant de la caserna del “Bruch”, “Todo por la patria”, per fer un frankfurt al Frankfurt Pedralbes. Està envaït de samarretes del Barça, el Barça-Las Palmas on es lesionarà Messi comença a les quatre. I aquí podríem començar una mena de “Llanto por Ignacio Sánchez Mejías” lorquià però dedicat a Messi. I enlloc de dir “A las cinco de la tarde”, dir “A las cuatro de la tarde”. La lesió de Messi era l’última amenaça que podien brandar contra la independència, després de les caixes, els bancs, Pronovias, les pensions, la Unió Europea, la pressió arterial, les collites de poma Golden, les olives trencades... Messi ja s’ha lesionat abans. Definitivament, no cal tenir por.