dimarts, 1 de desembre de 2015

Taxi


La lentitud d'algunes pel·lícules fora dels corrents comercials sovint s'ha exemplificat amb el cinema iranià. Més enllà de tòpics i temences, hi ha un bon dia que descobreixes per què t'has de deixar estar de romanços. Per què és imprescindible acarar-se a un ritme de pel·lícula diferent, que escapa del vertigen al qual ens han acostumat, que fuig del videoclip trepidant que marca fins i tot la nostra quotidianitat. Per mi, aquest motiu l'altre dia va ser Taxi, l'última pel·lícula del cineasta iranià Jafar Panahi. La passaven al cinema Alhambra de la Garriga, un històric cinema de poble que va poder afrontar les reformes necessàries per no tancar gràcies a l'empenta popular i la perseverança de la família Miró, que el dirigeix.

Des del 2010, pesa sobre Panahi la prohibició de 20 anys de filmar pel·lícules. Tampoc pot sortir del país –pateix arrest domiciliari– ni donar entrevistes. Abans, havia estat empresonat per la seva adhesió al moviment verd iranià, en les protestes contra el règim islamista. Qui se'n recorda, ara? Malgrat aquestes condemnes, sota una clandestinitat asfixiant, tal com ja havia fet en anteriors films, Panahi aconsegueix aixecar una pel·lícula. Agafa un taxi i amaga una càmera al tauler, mentre hi va pujant gent: entre tots ells (el lladre, les velles, el contrabandista de pel·lícules il·legals –prohibides–, l'advocada en defensa dels drets humans, la seva neboda que estudia cinema...) i entre el Teheran que es veu des de dins del vehicle, Panahi construeix un fris delicadíssim, un artefacte encisador i enginyós. És un cant poètic al cinema, a la creació, a la llibertat d'expressió i de tota mena; un cant també a la vivesa dels carrers de Teheran que no pot filmar. La pel·lícula va rebre l'Ós d'Or en l'últim Festival de Cine de Berlín. Va recollir el premi, entre plors, la seva neboda. Panahi només hi va poder enviar aquesta nota: “El cinema com a expressió artística és la meva més gran obsessió, per això he de fer seguir fent pel·lícules, siguin quines siguin les circumstàncies, per defensar la meva dignitat i sentir-me viu.” Que aquesta pel·lícula existeixi i que a l'altra punta de món la puguem veure en un petit cinema de poble sembla un miracle formidable.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 6 de novembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada