divendres, 26 de febrer de 2016

Calais


L'artista de carrer que amaga la seva identitat i que té de fa anys un impacte mundial, Bansky, ha tornat a ser notícia pel mural que va fer davant de l'ambaixada francesa a Londres. S'hi veia la nena d'Els Miserables, tota una icona francesa, plorant. Al costat, un codi QR permetia descarregar les imatges d'un atac amb gasos lacrimògens al camp de refugiats de Calais. Abans, ja havia fet una acció amb diverses pintades al mateix camp, on s'amunteguen ciutadans que fugen dels conflictes de Síria, l'Afganistan, l'Iraq, Darfur (una regió del Sudan) i Eritrea, entre d'altres. A més, a Calais l'artista de Bristol va portar-hi les fustes desmantellades de la macroexposició que va fer a l'estiu, Dismaland, el Parc del Desconcert. La mostra mastodòntica va voler aixecar un antiparc temàtic temporal, que es reia de la imatgeria de Disneyland. “Benvinguts a Dismaland. La vida mai és un conte de fades”, feia el lema d'entrada. Banksy tornava a donar un cop amb la seva barreja d'irreverència, originalitat, joc i esmolet social.

L'esdeveniment banksià va acumular expectació, però també un gavell de crítiques sagnants. El Business Insider va qualificar l'exposició de “dolenta i avorrida”. “Que terrible veure la societat com abraça un art que no et fa sentir res; un art que et fa pensar només en el vast abisme entre tu i tota la resta”, deia el New York Times. Li censuraven el desplegament d'un sarcasme buit de contingut, el gust pel menyspreu i la mala educació, el seu caràcter massiu... Ja el tractaven d'“artista de carrer milionari”. Amb tot, sobrevenia l'interrogant: el fenomen Banksy podia tenir data de caducitat? Però si alguna cosa el caracteritza és la capacitat d'esmunyir-se de l'etiqueta i del cànon. Amb precisió quirúrgica, arriba a connectar amb una realitat crua que necessita qui la denunciï i etziba un ganxo sorprenent. Salvat el perill deDismaland, Banksy és, també, un geni a mantenir el difícil equilibri de l'autenticitat i no caure, per ara, en les urpes de la pròpia caricatura.

(Article publicat el 5 de febrer del 2016 al diari El Punt Avui)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada