Mare de Déu de l'Empenta

Hi ha una cosa que em va cridar molt l'atenció després de l'eliminació del Barça a la Champions i la derrota a la lliga que tornava a ajustar el campionat. Van tornar a activar-se els mantres d'algú d'una certa edat per treure ferro a aquestes derrotes. El problema no era treure-hi ferro sinó la via triada per fer-ho. Tornar a recordar que el Barça “abans” sempre perdia i que ara estem massa ben acostumats. Aquest argument s'ha fet servir després del Dream Team de Cruyff, després del Barça excels de Guardiola i després del triplet de Luis Enrique. Aleshores, em pregunto: fins quan l'argument servirà? Fins quan, davant de cada derrota, caurà l'actitud infantil de recordar que “abans” el Barça sempre perdia? Com si l'estat natural fos el de fer el ploricó, el de “qui-dia-passa-any-empeny”. Amb això, és clar, no vull dir, perquè no ho sé, que el Barça hagi de guanyar la lliga i la copa del rei. Només que el substrat d'aquesta actitud és, paradoxalment, de no voler tenir perspectiva històrica, de voler viure agafat a les faldilles d'un passat fatalista. També sabem que arrepapats en un fatalisme dramàtic es viu millor que imaginant, llegint, escrivint alguna possibilitat de canvi, una via diferent, fins i tot un petit somni. A casa meva, d'aquesta actitud de fer el ploricó sempre se n'ha dit ser “Mare de Déu de l'Empenta” (aplicable, no caldria dir-ho, a tots els gèneres).

Després del 0 a 8 del Barça al Dépor (visca l'uruguaisho!), ara els brams de “Mare de Déu de l'Empenta” deuen haver-se calmat. Però sempre estan a punt per tornar-se a despertar. Hi ha, aquí sí que es pot fer la translació, una ciclotímia molt del país que, en lloc de somiar, ja pensa en la patacada que es donarà si fa el següent pas, si tria un camí dels molts possibles, si “decideix ser feliç” (parafrasejant la Troba Kung-Fú). Perquè en la crítica buida i la mirada de biaix cap al del costat, en preferir que l'altre s'entrebanqui com a succedani a la teva pròpia incapacitat hi ha tot un esport desenvolupat. Quan és cap amunt que cal mirar.

Article publicat a El Punt Avui el divendres 22 d'abril del 2016)