dimarts, 17 de maig de 2016

Xarop de bastó

El ple d'investidura al Congrés viurà avui un segon episodi que servirà –si no hi ha una sorpresa majúscula– per sortir sense president del govern espanyol. El dubte és si els partits es repartiran el xarop de bastó del qual van fer gala dimecres. Del xarop de bastó també se'n pot dir de gaiato o de reblanir –apunt per a senyories amants dels diccionaris. El ple de dimecres va ser una enorme escenificació amb vista a dos possibles quadres que ara semblen plausibles: o una fórmula encara deforme, amb flaire de títol de pel·lícula ostentós, tipus La gran coalición; o bé anar de dret a una noves eleccions, amb l'eco dels petards i les fogueres de Sant Joan, purificadores o no.

Parlant de xarops, és com si el Congrés aquesta setmana hagués tastat el xarop de la pluralitat i l'olla de grills, dels quals els partits d'àmbit estatal tant havien fet befa quan eren els partits parlamentaris catalans els que donaven voltes sobre si mateixos, com un gos que es mossega la cua. El to, el color, la representació i el vodevil al Congrés van tenir una sulfuració i una efervescència molt diferents dels del Parlament. Té gràcia. Tres partits que, a priori, no semblarien tan lluny en l'eix ideològic, que són molt propers en l'eix nacional (PP, PSOE i C's) tenen dificultats glorioses per posar-se d'acord. Segurament això posa en relleu fins a quin punt el bipartidisme no marxa ni amb sabó i que, per a la seva supervivència, està disposat a utilitzar totes les pegues possibles. I tant és si aquesta pega es diu C's i es disfressa de partit d'Estat –citar cada dos per tres Adolfo Suárez és el cànon. Si La gran coalición avança, apartant els que ells en diuen “radicals”, caldrà veure quins caps s'emporta per davant. Potser és una ironia que la pluralitat del país que tant els costa de reconèixer en els discursos i les polítiques oficials sigui, precisament, la realitat que emergeix i la que impossibilita un pacte fàcil i a raig, com els que s'havien fet tota la vida, en la vida constitucional.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 4 de març del 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada