Despietat país de les meravelles

Hi ha un llibre d'Haruki Murakami que es diu Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, publicat per Empúries fa tres anys. El títol m'ha semblat un excel·lent encapçalament pel que m'agradaria explicar. Els mastegots a Luis Enrique després del partit contra el PSG em van semblar desmesurats i incomprensibles. Ara, després que l'equip quedés sec al camp del Getafe, ningú critica els invents sinó, una altra vegada, el mal resultat. Però al capdavall, tant el partit de dimecres com el d'abans-d'ahir demostren que l'equip està en construcció. I a partir d'aquí, l'actitud davant els intents de construcció és reveladora. Del partit contra els parisencs-qatarians, a més del resultat i de l'efectivitat del trident ofensiu –malgrat el fiasco de dissabte, quina joia, Luis Suárez!– em va agradar molt el canvi tàctic de Luis Enrique. Aquest equip, a la recerca desesperada de noves fórmules, necessita innovació, risc, una sacsejada, en definitiva. L'immobilisme no porta enlloc, arrapar-se a la fórmula antiga de l'equip estratosfèric de Guardiola no té, avui, cap sentit. Allò va ser meravellós, un dels millors equips de la història, però el seu cicle es va acabar. Entre altres coses, perquè els altres també juguen, perquè els futbolistes es fan grans, canvien, evolucionen, perquè el futbol i els equips li prenen la mida.

A veure si ho entenem, despietat país, club i entorn de les meravelles: si es pogués teletransportar l'equip que va guanyar la primera o segona Champions de Guardiola i fer-lo jugar de nou contra l'equip més fort d'avui, segurament sortiria derrotat. Per què? Perquè el futbol ha canviat i calen noves adaptacions d'una mateixa fórmula: no és en va que els dos equips que més possessió tenen en la Champions siguin el Bayern de Guardiola i el Barça de Luis Enrique. Johan Cruyff, amb sortides d'il·luminat incloses, va implantar un model. Van Gaal i Rijkaard el van fer evolucionar i Guardiola li va fer fer un salt extraordinari. Ara tot això estava estancat. Hi ha nous problemes, calen noves eines. Vull dir amb tot això que cal rebre cofois qualsevol invent de Luis Enrique? No, és clar. Vull dir potser que aquest equip acabarà arrasant? Tampoc. Ni abans ni després del Getafe era gaire optimista en aquest sentit, però avui no parlo específicament de resultats.

Els dubtes són evidents i la mala gestió de fitxatges evidencia les peces que falten. Però em fa l'efecte que alguns confonen les maneres abruptes de Luis Enrique en les rodes de premsa amb estar a mata-degolla amb cada decisió que pren. Alguns confonen el clima preelectoral amb el cremem-ho tot. La sacsejada i el coratge contra el PSG feia trempar. Bo i amb errors, només l'assumpció de noves idees, d'un intent creatiu, permet fer un salt. Només et pots equivocar si t'arrisques, i aquest país sembla que de vegades vulgui viure a la vitrina d'una nostàlgia momificada.

(Article publicat al diari L'Esportiu el dilluns 15 de desembre del 2014)