En un poble qualsevol, que ben bé podria començar per “g” i acabar per “riga” apareix -ningú va veure el fet- un immens cartell del nou pla Zapatero davant d'una casa privada. Al davant vol dir a uns cinc centímetres de distància. La casa té la mala sort, per així dir-ho, de viure aprop de l'escola de música, que és l'objecte de l'obra publicitada pel cartell. El panell tapa una finestra sencera i part d'una altra. Un terç de la casa queda oculta per la difusió del pla Zapatero.
El sentit comú -no sé si instat per la casa sense visió, ho desconec- reacciona al cap d'uns dies, com correspon al sentit comú normativitzat. I el cartell de dimensions estratosfèriques per difondre les bondats infinites de l'acció del pla Zapatero és situat a tocar de l'escola de música. El cartell llueix una xifra corresponent a l'obra en sí a exectuar, que ni sé si inclou la inversió i el temps emprats en tot el procés de decidir l'espai i superfície que hauria de tenir el cartell, en plantar-lo i en replantar-lo.
La superfície sumptuosa del cartell té alguna cosa d'”anciene régime”, de planto bandera i com més gran millor, de “cómo mola mi pistola”. Hi deu haver una norma -escrita o tàcita- que totes aquestes obres s'han de publicitar. La lletra petita diu que és per no mossegar la mà que ens dóna de menjar. Tot posat amb les dosis de cinisme pertinent, és clar. El pitjor del cartell-pistola no és el cartell-pistola, sinó constatar que un idèntic sentit comú, és a dir, nul, s'aplica i campa amb alegria en unes quantes mesures, accions, normes i normativetes impulsades per algunes respectables cases de la vila, pel gust només de cultivar una estètica buida, i megalòmana a estones. Mesures i mesuretes que engrunen temps i diners públics. D'exemples cadascú en sabrà trobar a tocar, en el seu poble, a la plaça, al carrer de més amunt o davant mateix de casa: dels carrils-bici i corredors verds truncats en un punt sobtat i d'utilitat dubtosa a les ordenances municipals que et diuen fins de quin color dur les calcetes, de les festes d'arbres que no es reguen mai als polígons industrials anomenats de luxe. Ara, “cómo mola mi pistola”.
El sentit comú -no sé si instat per la casa sense visió, ho desconec- reacciona al cap d'uns dies, com correspon al sentit comú normativitzat. I el cartell de dimensions estratosfèriques per difondre les bondats infinites de l'acció del pla Zapatero és situat a tocar de l'escola de música. El cartell llueix una xifra corresponent a l'obra en sí a exectuar, que ni sé si inclou la inversió i el temps emprats en tot el procés de decidir l'espai i superfície que hauria de tenir el cartell, en plantar-lo i en replantar-lo.
La superfície sumptuosa del cartell té alguna cosa d'”anciene régime”, de planto bandera i com més gran millor, de “cómo mola mi pistola”. Hi deu haver una norma -escrita o tàcita- que totes aquestes obres s'han de publicitar. La lletra petita diu que és per no mossegar la mà que ens dóna de menjar. Tot posat amb les dosis de cinisme pertinent, és clar. El pitjor del cartell-pistola no és el cartell-pistola, sinó constatar que un idèntic sentit comú, és a dir, nul, s'aplica i campa amb alegria en unes quantes mesures, accions, normes i normativetes impulsades per algunes respectables cases de la vila, pel gust només de cultivar una estètica buida, i megalòmana a estones. Mesures i mesuretes que engrunen temps i diners públics. D'exemples cadascú en sabrà trobar a tocar, en el seu poble, a la plaça, al carrer de més amunt o davant mateix de casa: dels carrils-bici i corredors verds truncats en un punt sobtat i d'utilitat dubtosa a les ordenances municipals que et diuen fins de quin color dur les calcetes, de les festes d'arbres que no es reguen mai als polígons industrials anomenats de luxe. Ara, “cómo mola mi pistola”.
(Publicat al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental, el divendres 13 d'agost de 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada