La conversa en un carrer tornassolat per la pluja del comtat de Devon, hi plou sovint en aquest comtat, la conversa va anar més o menys així:
- Saps qui s’ha mort?
- Qui?
- En Mike
- En Mike? Què dius ara? Però què li ha passat? Si no tenia res...
- No t’ho creuràs, agafa’t fort, li ha caigut al damunt una pila de fetxksjdkfdkjkjwsdkj.
- Ai, al cel sia
- Quin paio, aquest el Rooney, està fet un xixarel•lo
- No t’ho creuràs, agafa’t fort, li ha caigut al damunt una pila de fetxksjdkfdkjkjwsdkj.
- De què?
- De fetxksjdkfdkjkjwsdkj.
- Au va, que te’n fots de mi o què?
- Que no, que no, que és ben veritat, aquí mateix em caigui un lla...
- Va, no ho diguis, no ho diguis...Però a veure, com li pot haver caigut al damunt una pila de fetxksjdkfdkjkjwsdkj
- Anava conduint ell i a distància, molt enllà, hi havia un immens tractor, i va i passa l’incident que mai creus que pugui passar...
- I au...
Guarden silenci. Els dos veïns perden la mirada al riu Plym, grisós com tota la grisor d’aquest matí de tardor –al comtat de Devon ja ha arribat la tardor– en què han compartit l’esfereïdora notícia. Llancen al riu les vegades que cadascú ha pensat què passaria si li caigués al damunt un tros d’aquell balcó deteriorat que té pinta de massa deteriorat, o els rodolés a sobre el pedregar mal fixat de la carretera de muntanya que recorren els caps de setmana, o si l’autobús fins al centre s’estampés contra la benzinera per la roda que ja s'intuïa fluixa. Fins i tot el més gran dels dos recorda quan, de petit, viatjant amb la mare, tenien al davant un camió de ferralla que ballava i bromejaven davant una adversa eventualitat. Però mai hagueren pogut imaginar que algú com en Mike, compositor reconegut, pogués morir sota una pila de fetxksjdkfdkjkjwsdkj. Tot l'inòspit i recargolat que té l'atzar imaginable, encara pot ser superat per un inòspit i recargolat més grans.
El pas següent de la conversa fóra la temptativa d’imaginar l’impossible d’imaginar, les seves pròpies morts. Però el temps és massa gris aquest matí, el riu Plym baixa espès i lent, la gravetat pesa avui més que a Voromir i “encara han anunciat més pluges per la resta del dia”, per això acorden un...
Guarden silenci. Els dos veïns perden la mirada al riu Plym, grisós com tota la grisor d’aquest matí de tardor –al comtat de Devon ja ha arribat la tardor– en què han compartit l’esfereïdora notícia. Llancen al riu les vegades que cadascú ha pensat què passaria si li caigués al damunt un tros d’aquell balcó deteriorat que té pinta de massa deteriorat, o els rodolés a sobre el pedregar mal fixat de la carretera de muntanya que recorren els caps de setmana, o si l’autobús fins al centre s’estampés contra la benzinera per la roda que ja s'intuïa fluixa. Fins i tot el més gran dels dos recorda quan, de petit, viatjant amb la mare, tenien al davant un camió de ferralla que ballava i bromejaven davant una adversa eventualitat. Però mai hagueren pogut imaginar que algú com en Mike, compositor reconegut, pogués morir sota una pila de fetxksjdkfdkjkjwsdkj. Tot l'inòspit i recargolat que té l'atzar imaginable, encara pot ser superat per un inòspit i recargolat més grans.
El pas següent de la conversa fóra la temptativa d’imaginar l’impossible d’imaginar, les seves pròpies morts. Però el temps és massa gris aquest matí, el riu Plym baixa espès i lent, la gravetat pesa avui més que a Voromir i “encara han anunciat més pluges per la resta del dia”, per això acorden un...
- Ai, al cel sia
- Déu l’hagi ben perdonat
I es pregunten per la família, la feina i comenten les últimes del futbol.
I es pregunten per la família, la feina i comenten les últimes del futbol.
- Sí tu, però ves-li al darrere.
Anna, continua sense carnet de conduir!
ResponElimina