dilluns, 6 de setembre de 2010

Màrius Sampere fa ràbia

Ara que el poeta acaba de rebre la Medalla d'Or de Santa Coloma de Gramenet, la primera que atorga aquesta ciutat, fa bo de tornar a fer una ullada als elements que permeten afirmar que "Màrius Sampere fa ràbia". Aquest és l'article que vaig publicar a la revista Presència el maig passat:


Abans no li donessin el premi Jaume Fuster, atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, ja pensava escriure aquest article per parlar de la ràbia que fa Màrius Sampere. Acabo de llegir el seu últim llibre de poemes, L’estació dels espiadimonis (Lleonard Muntaner), del qual amb prou feines he deixat un sol poema sense marcar amb el llapis. Tot és potència, precisió, lucidesa, crueltat i duresa a l’hora d’escorxar la condició humana. Versos tempestejats, que tempestegen qui s’hi acosta, versos que són un arsenal d’imatges, d’una poètica estremidora i encantadora alhora, que parteixen d’una realitat palpable per enlairar-se i prospectar en les paradoxes vitals. La mordacitat, el joc obsessiu amb la contradicció, acompanyen els seus versos, que són com un cop de puny punk. Autor de nombrosos llibres de poemes, amb 81 anys Sampere ha publicat la seva primera novel·la, Gratacel, i un ampli volum de poesia inèdita, La ciutat submergida. Sampere escriu, amb naturalitat abismal i escandalosa, els versos que qualsevol escriptor voldria escriure per dir-ho i abastar-ho Tot. Vet-ho aquí la ràbia que fa Màrius Sampere. I la ràbia de constatar que és un dels més grans poetes europeus vius, ni de bon tros prou reconegut. Sort que els atorgants del premi Jaume Fuster han tingut a bé de contradir-me i posar les coses al seu lloc.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 7 al 13 de maig de 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada