dijous, 9 de setembre de 2010

Oros són trumfos

Com que ja he penjat i n’aniré penjant més d’articles de la secció “Oros són trumfos”, que és el nom que vaig donar a una secció periòdica a la revista Presència, explicarem d’on ve aquesta sentència triomfal. “Oros són trumfos” és com es podia haver titulat un conte de l’escriptor Carles Sindreu i Pons (1900-1974), que va preferir anomenar-lo senzillament “Ramon Marxant”, el nom del personatge tragicòmic que el protagonitza. D’aquest aire tragicòmic se’n serveix Sindreu per presentar-nos un petit relat que bascula entre l’entranyable i l’anecdòtic -marca de la casa del seu estil- i traspua en tot moment una enorme tendresa. Una tendresa empeltada de l’afany de fixar un personatge divertit per als infants, al marge per als grans. Aquest binomi no és casual en un perpetu juganer com va ser Sindreu.
“Ramon Marxant” forma part del llibre “La klàxon i el camí”, reeditat el setembre del 2009 per Acontravent, amb un estudi de Carme Arenas. Ramon Marxant diu constantment “oros són trumfos”. De primer la frase dóna la mida d’un personatge estrafolari o divertit, que després pren un tomb més colpidor. Aquí va una tria de fragments del conte. Més endavant, no sabem quan, arribaran noves noves d’uns "oros són trumfos" trasmudats.


RAMON MARXANT

Tot i els seus setanta anys, traginava troncs d’alzina feixucs pel mig del bosc.

No era un home de muscles de cer ni d’envergadura remarcable.

Desnerit, insignificant, hom atribuïa l’origen de les seves insospitades energies al bon vi de l’Ametlla del Vallès. Vi de sauló de les terres altes...

En Ramon Marxant era talment un petit llum d’esperit de vi. Hom li abocava un raget d’alcohol i tot seguit cremava i estava a punt per a qualsevol esforç...Per arrossegar un pi corpulent o per cantar amb veu trencada i entelada una cançó colonial.

(...)

* * *

A voltes matava el temps fent solitaris amb unes cartes franceses feixugues i doblegades com les teules de la seva teulada plena de molsa...

Tenia la reina de trèfle foradada de la part de dalt i de nit la penjava al clau col•locat damunt mateix del seu cap sobre el seu catremusical, ple d’arestes i accidentat com un paisatge de l’alt Vallès, talment una imatge venerada o una estampa litúrgica...

Els cors de les cartes franceses no obstant l’ennuegaven.

Ell en deia oros.

Deia sovint:

“Jo no en vull, de cors.”

I prenent l’as i rebotent-lo per terra afegia amb els ulls espurnejants:

“Oros són trumfos.”

I quan hom li parlava:

- Ramon... i si un dia us trobeu malalt i sol ací al mig de la pineda, què hi fareu?

- Si hi ha un bon vi ja me’n sortiré, i si no en tinc em moriré, i “oros són trumfos”.



La vida tràgica del Ramon Marxant que jo amb les mans tremoloses m’he posat a escriure –una vida que sols pot ésser escrita per un humorista potser– és una cosa viva, perquè fins avui no l’ha sabuda ningú del tot.

Ramon era per molts classificat com un embriac de naixença. I la gent reia... Reia com es riu davant una cosa inevitablement còmica o mecànicament còmica.

Com es riu davant el carroussel i les trompetes de la fira. Sense aturar-se un moment a meditar.

No obstant els infants enyoren avui encara:

“...La sardana d’en Ra-mon

volt-ta que vol-ta com el món...”

 
* * * (...)



Ramon va morir molt vell un matí en sol major.

El sol era un as d’oros penjat al firmament. Tenia una mà crispada sobre el cor i en l’altra la reina de trèfle de les cartes franceses.

Abans de morir va pronunciar amb claredat i energia:

“Oros són trumfos.”

* * *



“Oros són trumfos”, per a nosaltres, els que ens defensem amb una crosta metàl•lica que blinda la nostra sensibilitat, però per als menuts, per als infants que no tindrien ja la companyia del vellet, hi va haver el ressò profund d’aquella cançó que tant els engrescava, la cançó de les tardes clares ratllades pels vols de les orenetes, la cançó que anava passant amb llàgrimes i amb la ranera de la mort, el bon Ramon Marxant:

“...La sardana d’en Ra-mon
volt-ta que vol-ta com el món...”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada