Una inscripció escrita a mà, i per deferència dels propietaris, sobre una bústia d'aire germànic tirolès indica que allà va viure una de les grans de la literatura catalana: “Casa M. Rodoreda”. A l'altra casa de Romanyà de la Selva –on va viure primer i durant més anys, de fet, la que té més valor literari (hi va escriure Mirall trencat i Quanta, quanta guerra)–, no hi ha ni una sola indicació referent a l'escriptora. A dia d'avui, l'única manera d'establir els vincles entre casa, obra i un fantàstic entorn natural és amb l'itinerari que es fa cada dissabte a les sis de la tarda, sortida del costat de l'església.
Fer l'itinerari fa encara més difícil d'entendre com és que la casa literària de Rodoreda a Romanyà, farcida de motius –encara visibles– que tenen el seu correlat a Mirall trencat (la bassa, el llorer...) no és la casa-museu Mercè Rodoreda. A imatge de la Fundació Josep Pla, la Fundació Palau o la Casa-Museu Verdaguer, seria una eina per difondre l'obra de Rodoreda, un punt de referència per engegar més activitats al voltant de l'autora i no només, també per refer els ponts cap a una generació a la qual pertany. Em ve al cap l'exposició que encara es pot visitar de la relació Josep Pla-Jaume Vicens Vives.
Els antirodoredians diran que ja n'estan més que embafats de l'autora. Gustos literaris a banda, aquestes reaccions lliguen amb alguna cosa del país petit que som. Ja fóra hora de valorar el patrimoni literari que tenim abans no haguem de parlar de patrimoni enrunat. No oblidem que la de Romanyà és l'única casa dempeus lligada a l'autora. A Barcelona no hi queda res. A França a ningú no se li acudiria badar ni badallar davant del patrimoni que parla del seu escriptor més traduït a l'estranger. Penso en París, aficionada per antonomàsia a consignar amb tota mena de plaques la petja d'escriptors –i molts altres personatges– pels seus carrers i cases. I em torna a la vista, com una martellada, la inscripció a mà en la bústia d'aire tirolès.
Els antirodoredians diran que ja n'estan més que embafats de l'autora. Gustos literaris a banda, aquestes reaccions lliguen amb alguna cosa del país petit que som. Ja fóra hora de valorar el patrimoni literari que tenim abans no haguem de parlar de patrimoni enrunat. No oblidem que la de Romanyà és l'única casa dempeus lligada a l'autora. A Barcelona no hi queda res. A França a ningú no se li acudiria badar ni badallar davant del patrimoni que parla del seu escriptor més traduït a l'estranger. Penso en París, aficionada per antonomàsia a consignar amb tota mena de plaques la petja d'escriptors –i molts altres personatges– pels seus carrers i cases. I em torna a la vista, com una martellada, la inscripció a mà en la bústia d'aire tirolès.
(Columna publicada a la contraportada del diari El Punt el dilluns 30 d'agost del 2010)
Foto d'Albert Benzekry i Arimon
No n'hi ha prou amb el nom escrit sota la bústia, s'ha de significar molt més el nom de Rodoreda, cal retre homenatge constant als nostres artistes, deixar constància permanent de la seva obra, ja que ells són els qui engrandeixen el país.
ResponEliminaSalut
Francesc Cornadó
És ben cert, mestre
ResponElimina