dijous, 16 de setembre de 2010

Viatge a una literatura enterrada

És possible que els noms d’Àngel Ferran, Lluís Capdevila i Francesc Madrid no els diguin res. A mi, fins fa quatre dies, tampoc. I mirin que fa uns quants anys vaig passar per una facultat, dita de periodisme, on aquests i d’altres noms que haurien de ser referents ni me’ls van esmentar. A les facultats només uns quants es cuiden de furgar i anar més enllà dels temaris resclosits repetits com lloros. Ara Quim Torra, amb el Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Proa), últim premi Carles Rahola d’assaig, ens porta de bracet a descobrir aquests tres periodistes aguts i irònics dels anys de la República, seguint el gran Eugeni Xammar. Periodistes soterrats pel franquisme, descatalogats perquè ningú de cap bàndol els ha reclamat, víctimes del seu esperit lliure. Periodistes que van farcir centenars de pàgines dels anys d’or de la literatura i el periodisme català, que van fregar la normalitat… Especialment vibrant és el moment en què Torra «transcriu» una carta de Lluís Capdevila a Just Cabot, una reflexió sobre la llarga nit del país. El franquisme i la desmemòria transitòria, que s’ha cuidat d’enaltir fins a la sacietat uns anys setanta que, mitologies a banda, als que venim després no ens interpel•len per res, han soterrat unes figures –de la segona línia del periodisme català, sí– que hauríem de tenir presents. Almenys per empeltar-nos una mica de la seva llengua i ironia.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència la setmana del 2 al 8 de juliol de 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada