Acaba l'estiu, primeres torrentades i bolets i de bòlit i escudelles, trens tard de nou per no acabar d'anar enlloc, i més perdre trens encara i més tempestes d'imprevist, acaba l'estiu i esdevé inevitable una certa temptativa de balanç, que temperi consciència i cos, o bé que els faci regirar i revoltar-se, qui sap, per sempre buscar un balanç que no acabi en vermell. Però tant és, perquè la cosa veritablement important és fer balanç, com per, davant l'auditori, tancar el cercle de tots els trucs que hem ensenyat i de tots els trucs que no han sabut ni tant sols intuir-nos. En vermell o no, amb salt entremig de l'anella o no, l'escenificació, la temptativa, es repeteix. Ha estat un estiu de picades, de més picades. De passejar un cos de botons vermellosos. Quina sensació de desampar davant d'un enemic diminut que se'n fot de tu. I ha estat també un estiu de mirar de gairell, de descoberta casual, la perspectiva Nevski. La perspectiva Nevski. Quin nom, quin món. I encara queda per llegir Gogol.
L'estiu de l'any passat, encara amb el balanç pendent però intuint-ne els dèficits, vaig escriure aquest article a EL 9 NOU. Ara, final d'estiu, llum esllanguida, pell que es retorna, últimes nits de gintònics a les terrasses apedaçant el món, passant revista i balances, ara en rellegir-lo, penso que potser era un primer intent de trabucades a cegues contra un monstre, mosquit o no, que s'ha manifestat amb força en els últims mesos. O potser les larves ja hi eren, aquí i en el subsòl de la gran perspectiva Nevski.
MOSQUIT TIGRE
Podria parlar de les retallades econòmiques dels pobles sense ordre de prioritats ni concerts, dels plans de sanejament d’arques municipals sorgits com un bolet quan havíem quedat que això era xauxa , de l’error històric que és la reforma del centre de la Garriga o de l’eliminació –per fi!– dels sots del polígon Sant Julià de Granollers. Però és ple agost, fa una calor que espanta i el zumzeig gairebé imperceptible del malparit del mosquit tigre no predisposa a tant elevades qüestions. Perquè, saben, el mosquit tigre ja és entre nosaltres. A Montmeló s’ha abraonat amb força contra la població. En tinc testimonis propers. I és de suposar que ja pul•lula per d’altres pobles de la comarca. Això ha motivat una campanya municipal que consisteix en els clàssics consells pedagògics i de reeducació dels bons ciutadans. Alguns de tant pràctics per aquesta època com portar “roba de màniga llarga i pantalons llargs, així com mitjons” per evitar les picades.
L’empipada pels insectes no ve d’ara. El 1918 el periodista granollerí Manuel Fontdevila escrivia un article a L’Esquella de la Torratxa sobre les mosques de la Garriga, on estiuejava. “La Garriga fora un poble ideal a no ésser la colònia de mosques que hi passa l’estiu”. Amb l’humor com a esprai antimosquit, afegia: “Diu que no són del poble; diu que hi passen l´estiu. Serà, potser, que el canvi d’aigua els prova. Se’t mengen de viu en viu.” “Si la Garriga vol ésser un poble agradable al foraster ha de preocupar-se d’aquest problema”, aconsellava.
Fa uns dies, l’ens que s’ocupa dels bitxos a Barcelona va demanar la col•laboració ciutadana per eliminar rates, mosquits tigres i coloms. No sé si el que buscaven era convidar la població a sortir al carrer per escometre a trabucades les bestioles. Però posa en evidència una sèrie de límits o incapacitats preocupants, i més quan han passat 91 anys d’ençà de l’article de Fontdevila. Que només parlem d’un mosquit tigre que provoca picades doloroses, que poden avançar en butllofa i infecció en persones grans o delicades? D’acord. Però, si tant costa eliminar un simple mosquit, d’intel•ligència i memòria de mosquit, com podem esperar d’algun dels nostres ajuntaments que urbanitzi amb sentit –i també sentit comú–, que prioritzi amb coherència les accions de govern, que no vulgui deixar-nos d’herència cap bunyol d’obra per inaugurar? Hòstia, ja tinc una altra picada.
(Article publicat al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental un divendres d'agost del 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada