L'enrabiada realitat atrau un gavadal de missatges estúpids. O són d'un contingut materialment estúpid o bé d'aquest se'n deriva un prendre per estúpids els seus receptors. Un tren s'atura al mig d'un túnel, quan no està de lífting de catenària, és clar, entre les estacions del Clot i Passeig de Gràcia. Al mig de la fosca, en el no-res. Una gran metàfora de la desorientació de l'ésser contemporani si no fos perquè passen els minuts i allò no es belluga. Al final apareix una veu malagradosa que subministra la següent informació: «El tren està parat al mig del túnel, reprendrem la marxa tan aviat com sigui possible.» Gràcies, ja estic més tranquil•la. Realitat científica, per sobre de tot, no fos cas que l'espifiéssim. I molta voluntat informativa, evidentment.
O en altres ocasions, quan parlen d'un futbolista tristament agreujat, afirmen que cobra quatre cops menys que un altre del mateix equip, l'estrella indiscutible. El que voldria dir que el pobre futbolista hi perd diners i tot corrent al darrere de la pilota. És clar que l'exemple estel•lar el protagonitza el llenguatge políticament correcte, amb majúscules, que, com per obra d'un estrany encanteri col•lectiu i massiu, s'escola pertot arreu. Des del «tots i totes» per decret fins a moltes altres mesures o accions o valoracions o declaracions que no són més que una lleterada correctíssima que fa d'ortopèdica cortina de fum a una més que indubtable mediocritat o senzilla buidor.
I aquí ve la preocupació cabdal: que aquesta uniformització, repetició de paraules sense sentit propi, t'engoleixi també a tu, i passis, sense adonar-te'n, a engreixar la invisible plantilla d'autòmats que repeteix incessantment, amb tota originalitat, com si formés part d'El pueblo de los malditos, aquella pel•lícula de ciència-ficció del 1960 en què tots els habitants perden de sobte la consciència. I que just en alguna de les línies anteriors tu hagis arrufat el nas davant aquell gir repetitiu. Si és així, tusteu-me l'esquena i no us estigueu de correccions polítiques.
(Columna de la contraportada d'El Punt, publicat el 16 d'agost de 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada