Per la Castanyada...

...Ara resulta que surten aquesta mena de bestioles. Era això? Aquests ridículs per creuar? Que no ens hi convertim, que seguim ben vius, cop de moniato aquí, castanyada allà. I la vida que es renova, per dir-ho així.

L'article que s'alimentava dels morts vivents

L'altre dia vaig somiar el tema d’aquest article. Suposo que va venir per una autosuggestió induïda, que es produeix justament quan busques tema per a un article. Vaig somiar que parlaria de zombis. És clar, aquesta mena de moda d’avui de fer reviure els morts vivents, de disfressar-se fins i tot d’éssers d’ultratomba, amb esquitxos de sang i pelleringues a la cara. Hi ha una generació marcada per Thriller, el videoclip de Michael Jackson. Sigui perquè m’hi compto –i com a suficientment marcada–, sigui perquè ja s’ha produït el procés de decantació natural, aquesta moda em fa més aviat riure. Un amic m’explicava que hi ha fòrums d’internet que treuen fum parlant de la forma de vida dels zombis i de què fer si te’n trobes un. Una mena de món parallel. No tinc previst citar-me amb cap d’ells i la qüestió fa una mica de ferum de carnassa per a pel·lícules de sèrie B i novel·les subunderground.

Passat el somni, hi va haver una nova sacsejada necròfila: les imatges de la Zombie Walk, la nit dels morts vivents de Sitges, que, en la seva tercera edició, semblava més eixorivida que mai. Lluny de donar per mort el tema, vaig caure que era una gran metàfora de la llinda que separa realitat i ficció. Llinda finíssima i juganera. Potser d’aquí l’atractiu que genera. I potser d’aquí que, per riure’ns del mort i del qui el vetlla, necessitem passar-los per la ficció.

(Article publicat a la revista Presència, la setmana del 22 al 28 d'octubre de 2010)