dijous, 28 d’octubre de 2010

Home-tomàquet


És que ho va escriure just ara fa cent anys. El 10 de gener de 1909 el periodista de Granollers Manuel Fontdevila feia néixer l’home-tomàquet amb un article de fuetades hilarants contra els badalls que li produïa la ciutat. Aleshores Fontdevila, que acabaria sent director d'El Heraldo de Madrid, només tenia 21 anys. “Granollers és mort, és com si fos mort, és un poble que viu d’esma.”, deia l’article fundacional de l’estirp de l’home-tomàquet, una figuració carregada de mala bava que representava el comportament establert, acomodatici del granollerí mig. Fa cent anys. “Sota aquest cel ample i assoleiat, apacible i seré, sota d’aquest etern cel de diumenge, sobre d’aquesta terra mandrosa lassa que dóna tan bons tomàquets i patates, s’ha creat un home- tipus també apacible i tranquil, home-tomàquet vulgar i insensible”, continuava l’article. Un autèntic dard atomacat, una teoria vegetal que desconeixíem i que ens va revelar l’investigador Quim Torra en la ponència al Museu de Granollers. Fent bons els diagnòstics sociològics de Fontdevila, pocs tomàquets i tomaqueres van anar a escoltar la conferència, que ens plantificava al davant un personatge tan interessant com soterrat. “...L´home-Granollers hi viu feliç com ho eren els pastors de l’antiga Arcàdia amb la seva terra abundosa i amb el seu cel de festa, encara que en una cosa ens diferencia dels arcadians, ells feien poesia i nosaltres fem digestió”. Una sàtira descordada de la falta de tremp de la ciutat.
La història s’entesta en avançar-nos per totes bandes, saltant-se els límits variables de velocitat, ni que vagi en carro, per acabar fent-se un panxot de riure. Ara que s’enfila l’agulla estratègicament, que és temps de finançar cultura més enllà de les nou del vespre, temps de majories sòlides -que no petrificades, oi que no?-, potser que fem un cop d’ull a la barrila, l’agudesa i la llengua que condensa Fontdevila. Potser que l’invoquem i el fem present. Les seves (es)tomacades són la millor constatació que no només ens cal memòria i cultureta de la que fa fi, de la que ben vesteix i fa ben pensar al granollerí-mig, d'aquella que reuneix tots els que hi han de ser perquè així és i serà pels segles dels segles. La seva sàtira sense brida segur que ens guareix del papanatisme tremebund que ennuvola el pensament i fa pujar el preu i els colors del tomàquet.

(Article publicat a EL 9 NOU, edició del Vallès Oriental, un divendres de gener de 2009)

PS.- Sí, decideix penjar aquest article precisament avui, farta d'alguns especimens-tomàquet que cosiria a tomacades. Llastimosa demostració d'una certa vigència, del seu article i d'en Fontdevila, sembla.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada