dilluns, 22 de novembre de 2010

Bruguera

Vistes de Bruguera, des del portal de ca la Jana

Cada cop que torno a Bruguera tinc la mateixa sensació. D'invocació de vida ancestral, dels esforços, dels quefers, d'un altre país i d'un altre parlar. I al mateix temps, de profanació de tot això. Bruguera és un petit poblet a tocar de Ribes de Freser (el Ripollès). Hi va néixer el meu avi Pere i, després de quedar orfe, en va marxar per venir a Òrrius (el Maresme). A Bruguera va viure a ca la Jana, que ara és una casa refeta, a mida i gust d'estriuejants, intueixo per l'aspecte exterior. La invocació ve de la temptativa d'imaginar com haiva de ser-hi la vida ara fa gairebé una centúria. L'intent és sempre fallit perquè un dia a dia d'inventari farcit de tants detalls ínfims només el pot reconstruir -o ficcionar- un mateix. O un escriptor. O un notari. I encara.
En assajar l'exercici arriba, segons després, un cert rubor. Enfangats de postmodernitat, serem capaços d'entendre prou la vitalitat, la complexitat i les històries pròpies de l'indret? O l'entendrem només com una catifa impol·luta, segona residència ideal, paisatges ideals, botifarres ideals i vaques ideals? Fa poc vaig ser a Castellar de n'Hug i va tornar la mateixa sensació. Però fa bé tornar-hi. El Pedraforca, les llegendes del comte Arnau, les visions poètiques de mossèn Climent Forner, el romànic de Sant Pere de Montgrony, els relats familiars, els masos fumejants o la gepa del Taga són tan màgics com reals. D'aquí venim.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 19 al 25 de novembre)

Bruguera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada