dijous, 25 de novembre de 2010

Llegir més que mai amb els ulls

A deslloc
Autor: Joan Navarro
Editorial: Denes
València, 2010
Preu: 9,90 euros
Pàgines: 100



"I si ara dic neu, neva sobre les macades, i enyore el murmuri d’aquell rieró i la mística ametlla que tot ho genera”. O “carbonet i paper i un rierol que el travessa”. O també, “darrere del pensament, el blanc obert i les cal·ligrafies emboscades, betum i llapis de plom”. Són tres fragments significatius de l’immens arxipèlag connectat, l’empresa dedica a “imaginar un llenguatge”, que traça Joan Navarro (Oliva, 1951) en el darrer llibre, A deslloc. Integrat per poemes en prosa –marca de la casa Navarro–, l’autor s’interroga i ens interpel·la sobre els límits i els viaranys del llenguatge. Un exercici que genera tensions, que tensa al màxim la llengua mateixa per oferir-nos un espectacular catàleg d’imatges.
En referència a Magrana, que va significar el celebrat retorn poètic de Navarro, just abans que A deslloc, Pep Paré va dir que el llibre havia de ser “llegit, també, amb els ulls, parpelles endins”, com si es tractés d’una pintura. Aquesta afirmació s’ha de redoblar per aplicar-la a aquest darrer volum de poesia de Navarro, que és un dels més destacats representants de la generació dels setanta al País Valencià i que aporta, junt amb altres poetes de la mateixa lleva, una profunda renovació a la poesia escrita al País Valencià.
Navarro, que tragina una vasta obra poètica, és un especialista afinat a crear –i fins i tot disparar, atenent al ritme que sap donar-li– imatges sorprenents, que ens remeten a un univers molt singular i personalíssim, que transcorre per rails onírics i imaginaris. Els poemes en prosa que ofereix són d’una condensació extrema, d’una formada depurada, amb referències literàries constants. Com davant d’una pintura, el lector és cridat a interpretar, a intuir, a jugar i a fer-se seves unes imatges que poden prendre’s com a artefactes aïllats, però que formen part d’un tot orquestrat. L’exercici no és fàcil i el lector ha d’estar disposat a avançar sovint a les palpentes. L’adjectivació recargolada de determinats moments pot enfarfegar-lo i en alguns passatges, fins i tot, portar-lo a la desconnexió del fil que hi havia establert. Les frases curtes, l’enumeració, la desaparició del verb o la conversió d’aquest en nom, i el reguitzell de dos punts per diverses vegades consecutius poden sorprendre el lector, és cert. Però també és cert que, a pesar d’alguns vaivens, es troba davant d’una aposta contundent i sincera, un simbolisme sense embuts que obté resultats punyents, pels quals dóna gust tombar-hi els ulls, rabejar-s’hi i tornar-hi a passar.
 
(Article publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 28 d'octubre de 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada