L'èpica

Ara ho veig clar. La tardor té al Vallès Oriental un efecte –una tonalitat, si volen dir-ho poèticament– que no té fora del Vallès Oriental. Aquesta tonalitat especial i específica la donen les malles apretades, els músculs turgents, les samarretes cridaneres, les respiracions fondes...Tots els corredors que ja corren en aquests verals per poder fer la Mitja de Granollers. Amateurs o preparadíssims, trinxeraires o estilistes, tenen per endavant mesos de preparació. És el nostre paisatge de tardor: el corredor que s’ha llevat d’hora abans d’anar a treballar i aguanta estoicament el fred del matí; un altre que fa un mes que ha deixat de fumar i ho deixarà del tot amb la Mitja; aquell que corre per qui no pot córrer enguany; o l'altra que ja somia en el pas per la plaça de la Garriga, de pell de gallina, o en tenir forces per l’esprint en l’arribada a Granollers, entre els ànims de la gent. No saben quant de bé que fan aquests crits.

És la fortalesa de l’èpica, del repte per assolir, per millorar el temps de l’any passat, per passar pel Passeig, pel centre de les Franqueses o per davant de la Fonda Europa amb posat digne. Torna l’èpica i hi haurà algun saberut postmodern que em dirà que això tots els gurús teòrics ja ho han estudiat. Que sols és, què sé jo, encalçar l’instant i no gran cosa més. Tant és. Aquesta èpica, amics atletes compatriotes, no ens la traurà ningú i el 7 de febrer, amb les cames adolorides i vinclats pels cruiximents generals, explicarem la peripècia. Ara hi veig clar.

(Article de la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental, publicat el divendres 29 d'octubre de 2010)

PS.- Sí, especialment oportuna l'èpica. L'èpica també és aguantar el fred del Sant Jordi amb aquest encostipat de cavall que carretegem, o llevar-se a les set diumenge que ve, en pro de la democràcia.