El laberint de Filomena
Autor: Josep-Ramon Bach
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni
Editorial: Proa
Barcelona, 2010
Pàgines: 136
Preu: 15,50 euros
El títol de l’últim llibre de poemes de Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), El laberint de Filomena, ja deixa albirar l’esperit poètic que tenim al davant. Al llarg del llibre, premi Rosa Leveroni, Bach barreja aquesta ironia intuïda en el títol amb la tendresa i el cinisme, el to juganer i el sinistre, fins a fregar, en algun moment, el conreu de la foscúria. Amb aquests elements, i una llengua d’una senzillesa que la fa més viva, Bach ens agafa de la mà per fer un viatge per les tortuositats dels records. Ens ho avisa en el poema que obre el volum, Pas de cranc: “Exercito amb dolor / la memòria i escric / imatges amb tinta de pop”.
La primera part la dedica a l’evocació de la infantesa: hi fa desfilar els escenaris (com ara Castellar del Vallès i Sabadell), els elements i jocs recurrents i els personatges, que acaben revestits d’una aura mítica. És el cas de Filomena, que apareix per primer cop en el poema que dóna títol al llibre, en uns dels versos més potents: “En un racó del laberint, / la tia Mena / amb les cames obertes / orinava a peu dret / com si encara / visqués sola a la vinya”. Aquí el record s’eleva i pren força per sorprendre’ns. En d’altres moments, apareix isolat com un fragment sol. Aquest trajecte per la infantesa utilitza de teló de fons les estretors de la postguerra, una postguerra que prendrà la cara més crua en la segona part.
Després d’una mitja part cinematogràfica, amb les aparicions de Tarzan i les mines del rei Salomó, la segona està marcada per la repressió emocional i de la sexualitat, i el càstig que han de suportar els vençuts. Els poemes, alguns d’una sonoritat eficaç, s’hi refereixen frontalment. De vegades amb massa evidència. N’hi ha que disparen directament contra el paper dels capellans en l’educació de la generació a la qual pertany Bach: “Vivíem amb / la por al cos” o “creixíem confessos, / entre el silenci / i l’escarni, / com una monja / i un pallasso / que anessin de bracet”. Des d’aquest punt avança cap a La fi del laberint, poema amb què tanca simbòlicament aquesta etapa vital i sentimental, per acarar, després, els seus morts i el “món en extinció” del qual prové.
En el darrer tram d’aquest viatge poètic hi ha La mort de Filomena i una barreja d’homenatge i reflexió, que es completa amb unes proses d’excessiva voluntat explicativa. Amb aquest llibre, Bach amplia el corpus literari heterogeni que ha anat farcint, amb obra també de teatre i narrativa, on ha creat el mite personal de Kosambi, de reminiscència africana.
(Article publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 14 d'octubre de 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada