dijous, 23 de desembre de 2010

Del Gall

Ja és hora que ens anem coneixent una mica més. Em van batejar una nit de Nadal. Sempre m’ha fet gràcia, a pesar que no sigui creient ni tampoc atea militant. Sense fer-ne dogma, dec ser escèptica agnòstica, per aquest ordre, és clar. És una facècia simpàtica que, a la mitjanit, mossèn Ferran aboqués al cap d’una nena de cinc mesos una mica d’aigua –glaçada, suposo, pels brams que diuen que vaig fer. La feta, després, m’ha servit per trobar explicacions a tot un seguit de fenòmens personals, com ara la meva nocturnitat. Si em permeten, un acte d’aquesta mena a la mitjanit té alguna cosa de punk.
El Nadal em costa. No hi han de veure postures anticonsumistes, anticlericals o antiarbres de Nadal, però la constatació final és que em costa. Al mateix temps, no es pensin, he après a tolerar-lo. Tot i no ser creient –ho repeteixo–, els últims anys hem anat a missa del Gall. A Corró d’Amunt, a Montornès, a Puiggraciós. Em relaxa –no se’n riguin– i en certa manera, té un efecte pacificador: aquella nit penso en els que ja no hi són, en els meus morts. Penso molt en els avis, que devien apreciar, entre astorats i expectants, els marramaus d’aquella nena creuant la mitjanit. Aquest any pensaré en la Rita. I penso en totes les nits com aquesta en què tots ells, amb afanys i tragins, van mirar de trobar-hi una mica d’escalf. I aleshores sí, aleshores, sorpresa buscant-lo, potser sí que en sento l’escalf.

(Article de la contra del divendres publicat excepcionalment, per raons de Nadal i rifa, avui dijous al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada