dilluns, 20 de desembre de 2010

Facultats pedagògiques

En els darrers temps s'ha imposat una certa idea de pedagogia i d'ensenyament per evitar qualsevol ensurt, petit sacseig o desencís en la personeta o personassa que aprèn. Un eliminar qualsevol rèmora traumàtica del suspens. De com aquest corrent és més profund del que sembla ho demostren algunes reaccions a la catarsi dels resultats electorals. Una catarsi que no hauria de tenir res d'estrafolari. Tan avesats que ningú no perdia i tothom es veia capaç de treure una mica de pit, ara es fa estrany que un guanyi i l'altre s'ensorri.
Certes reaccions -visitables en blocs i comentaris de Facebook- són d'una tristesa simple, mirant el món sols a través del color del carnet, properes a "no han vist un penal i el meu equip ha perdut" o "el professor em té mania", sense més motiu ni  reflexió. Algú també havia cregut que els trucs de prestidigitació de campanya són sempre inexorables i eficients. Algú havia pensat que encara podia funcionar aquella vella excusa de "no porto els deures perquè el gos se m'ha cruspit la llibreta". Farien bé els alumnes agreujats de no dilatar gaire les ploralles. I d'advocar per les facultats pedagògiques que han tingut sempre les petites trompades perquè aflori la creativitat, l'empenta, el talent i les propostes molsudes. Un estiu de clavar els colzes a taula no ha fet mal a ningú. Les batusses de pati de col·legi les poden estalviar.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 17 al 23 de desembre del 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada