Flamenc

La mort del “cantaor” Enrique Morente, l’últim poeta flamenc, m’ha fet recordar en Jaume Maspons, el periodista d’EL 9 NOU mort l’any 2001. En Jaume va ser el primer que em va parlar (bé) del flamenc. Aleshores jo era un mamelló, en el sentit més profund del terme, i exercint plenes funcions com a tal, vaig pensar que aquell paio estava guillat. En parlar de flamenc, en Jaume es quedava amb un somrís entre entremaliat i elegant, com delectant-se amb la sensació que causaven les seves afirmacions entenimentades del tema. En Jaume també va ser el primer que em va parlar del poeta i periodista Carles Sindreu. O qui em va fer llegir “Manolo”, de l’Assumpta Margenat. O qui destil•lava ironia suau amb sortides i jocs de paraules. Cada cop que passo per Sant Hipòlit de Voltregà, C-17 amunt, em ve al cap una frase que va deixar anar un dia per fer riure: “tinc ganes de voltregar”, per estalviar-se el clàssic “tinc ganes de vomitar”.

Just aquest dimecres es presentava el darrer premi Maspons, una obra de títol revelador: “El temps, que tot ho emmerda”. Ironies afables de la roda del temps, dilluns em trobava escoltant Morente a casa, a mode d’homenatge domèstic al gran cantaor. Ara només hem de presentar dues instàncies públiques: a vosaltres, perquè llegiu i rieu amb l’últim premi Maspons, i a en Morente, perquè si es topa amb en Jaume per algun veral, li canti unes “seguiriyas” i unes “soleás”.

(Article publicat avui mateix a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental; la immediatesa dels dos fets apressava a penjar-lo)