dilluns, 6 de desembre de 2010

Firar-se

Passejar-se aquests dies per alguna de les múltiples fires nadalenques que es fan arreu del país ofereix unes possibilitats especialment escaients per l’època. Fa un temps aquesta mena de fires em produïen més aviat urticària, més per una arrelada malfiança personal cap al Nadal que tot ho abasta que per una altra cosa. Després, posem-hi que pel pas dels anys, posem-hi que per un relaxament del rebuig nadalenc i posem-hi que per l’experiència d’haver fins i tot gaudit plàcidament d’alguna d’aquestes fires, la urticària va començar a tombar.
Ara, en aquest any de plagues i grips, crisis econòmiques, perplexitats, desafeccions, corrupteles com bolets, descens al pessimisme de tots els índexs haguts i per haver, qui dia passa any empeny, si t’he vist no me’n recordo i tal dia farà un any, els recomano experimentar la fira nadalenca i aplicar-ne els efectes balsàmics. La poden fer servir de succedani, de momentani oasi, de pretext per sentir aquell fred penetrant que elimina qualsevol virus acabat d’inventar, per escoltar alguna nadala que desperti una tendra nostàlgia –inofensiva, sobretot–, per prendre un brou i comprar un avet i tornar a casa la mar de contents. És allò de farcir la vida amb les petites coses, no?
Tot això no són exactament romanços. Certament, a mi no és que m’agradi gaire el fred que m’encarcara l’esquena, ni vestir l’arbre de Nadal ni cultivar una nostàlgia que remou la panxa. Però una cosa em té fascinada de les fires nadalenques: és aquella mena de fred quiet i mig silenciós que, tot i glaçar-te de dalt baix, sembla que passi de puntetes; és aquell aire bonhomiós dels qui s’estan a les parades, que ofereixen les garrapinyades, coques de recapte i torrons més excelsos i és trepitjar els carrers propis o apropiats d’una cartografia personal. A pesar de mil malgrats, és sentir que ets a casa o com d’una casa, aprofitar-ho, aprofitar aquest detall que sovint oblidem, aixecar-se, seguir i perseverar, que diu aquell. Una certa fenomenologia nadalenca, ni que sigui per la via de l’autosuggestió, tampoc fa mal a ningú.

(Article publicat a la revista-agenda cultural 30Dies, el desembre del 2009)

PS.- Admeto que enguany, i sobretot, aquest cap de setmana passat, m'ho he hagut de recordar molt això. I posar-hi fe i ganes, encara que no et barrufi que el Nadal hagi arribat abans que tu. Abans que tu hi hagis pensat. Com sempre.

PS. 2 - Les garrapinyades mai m'han agradat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada