Una mirada excepcional

Octubre
Autor: Miquel Pairolí
Editorial: A contravent
Barcelona, 2010
Preu: 18 euros
Pàgines: 120

Ara parla dels ocells, dels tipus de vents, de Lisboa i de Venècia, ara del dietari de Guillem Simó, de les relacions amb les dones, de Miró, dels estoics i epicuris i de fer de pagès. Miquel Pairolí tant retrata de manera agredolça un seductor solitari com descompon la Sisena Simfonia de Txaikovski o el Pa i raïm de Pla, que es dóna el gust de rellegir cada hivern de manera ritual. Tot això té cabuda en el dietari Octubre, el tercer de l’escriptor de Quart, el seu més personal, segons reconeix el mateix autor, i que acaba de publicar A contravent. Tot això hi és enfilat per una llengua justa, precisa, d’estil depurat, on res és sobrer i tot el que hi ha hi és per essencial.
En les entrades del dietari, començat a escriure poc després de fer els 50 anys, Pairolí aboca escenes íntimes d’una delicadesa extraordinària, bones dosis de lucidesa i un gavadal de reflexions vitals i culturals. Hi és molt present, també, un exercici de badoqueria –es diria gairebé militància– com Pla, un escriptor al qual coneix molt bé i que protagonitza diversos apunts. Una badoqueria, però, a la manera del de Quart, encantat amb emmarcar una natura concreta. És des d’un lloc concret, Quart i els voltants, que Pairolí projecta una mirada personalíssima, una llengua viva, una cosmogonia pròpia que aconsegueixen tocar la universalitat, un tot harmònic.

A través de retalls de vida, d’estampes de la natura –els apunts dedicats a la descripció dels tipus de vents i d’ocells són d’un preciosisme virtuós–, arrelats a un marc vital immediat, Octubre tira per terra la falsa idea que la modernitat només s’exerceix des de la gran urbs cosmopolita.

Pairolí ens ofereix unes reflexions carregades d’aplom, de sinceritat, de connexió amb les petites coses: “Un ha d’esforçar-se a mesurar amb gasiveria el que és i el que fa”. Tot sense façanes, sense impostures, sense voler mostrar-se com el que no és. Neguits vitals des de la serenor, lluny del frenetisme d’avui però també de l’espiritualitat new age.

Hi ha seriositat i gravetat, però no una solemnitat que enfarfegui. Hi ha conreu de pagès i conreu d’home culte, amb referències amplíssimes, que van des de Montaigne –dietarista amb qui es dóna la mà–, Jesús Moncada, Kafka i Miró fins a Doris Lessing, Amos Oz, Ferran Soldevila, Camus i Eugénio de Andrade... L’equilibri que obté és notable i gens fàcil d’aconseguir, i només grinyola en comptades ocasions per un excés de voler rabejar-se en la descripció contemplativa. Un equilibri reservat a uns privilegiats. No en va, Octubre, que recorre la roda del temps i de les estacions de l’any, de tardor a tardor, recorda en alguns moments la universalitat que toca Stefan Zweig amb els seus grans Moments estel·lars de la humanitat.

Al costat de les referències culturals hi conviuen el gaig, la garsa i la puput, la platja de Sant Antoni de Calonge, els carrers de Girona, reflexions sobre l’orgull i el talent i l’èxit literaris, el dubte sobre la relació d’una nit d’hotel o el retrobament amb amistats i relacions passades.

Pairolí ens regala una mirada que se sustenta sobre una llengua de nervi ferm, sobre la qual opina: “Amb els adjectius oportuns, un text és més complet i plaent. Si la llengua pot ser molsuda, quin sentit té fer virtut del desnerit?". El solitari de Quart, que és com l’anomena Manuel Cuyàs, fa nostres les seves inquietuds, es pregunta i fa que ens preguntem, comparteix dèries i inquietuds d’una manera tendra i propera, però sense perdre profunditat.

Octubre és una invitació a qui es vulgui aturar, en un sentit físic i metafísic, a delectar-se amb la lectura. I a tornar-hi, emulant el costum de l’autor de llegir cada estiu el conte Lighea de Lampedusa, i el Pa i raïm de Pla cada hivern. Afegeixin Octubre a la lleixa d’estacions ineludibles.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 25 de novembre de 2010)

(La foto de Miquel Pairolí és de Jordi Soler Font)