Unes eleccions són una magnífica manera de fer poble, més sovint que n’hi hauria d’haver. Retrobes gent que feia temps que no veies. Primera conclusió de fer de vocal, diumenge passat, a una taula a Montmeló. En l’article de fa una setmana, l'anomenava cinturó vermell, però el color, com hauran sentit a dir, ha canviat. En el recompte, els apoderats d’uns i altres mantenien un respectuós silenci. Respectuós amb els derrotats, a qui la processó devia anar per dins, però evitaven piular més del compte. Una mica com els presidents de futbol que mantenen les formes davant d’una golejada. És sabut que política i futbol no s’han de barrejar i que el hooliganisme no porta enlloc. Si no, que li diguin a Mourinho.
A la meva taula el recompte va coincidir, com un full de calc a la menuda, amb el sisme general. Les trompades han estat de més empenta del que enquestes i estrategues auguraven. Ara assistim a veure com cadascú, amb més o menys traça, es llepa les ferides i és capaç d’aixecar-se de nou. Important, sobretot, per refer propostes i entre tots arraconar el que ha estat, per ara, sols un gran ensurt: un partit racista a punt d’entrar al Parlament. Aquestes eleccions han generat algunes respostes i, com sempre, més preguntes. Caldrà veure de quin grau són les rèpliques del sisme a les municipals. I si he de tornar a ser a la taula, que sigui amb els companys de diumenge, que vam estar entretinguts.
(Article publicat avui divendres justament a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada