Comiats

Un poble és fet dels comiats als seus morts. De com els diu adéu, de com en recull testimoni i llegat. De com en serva record i discurs, de com sap agafar el bo i millor dels relats estesos abans d’avui per construir el propi, l’individual i el comunitari. Poc o molt individualistes indivisibles, som comunitat. El fort de les xarxes socials, en les diferents versions i usos, revela aquesta constatació, que també té alguna cosa de necessitat irrefrenable.

La missa funeral a mossèn Jordi Mas, el missioner de la Garriga que durant 50 anys va fer feina al Camerun, en una de les regions més pobres de l’Àfrica, per al seu desenvolupament, va ser la demostració més lúcida que un poble és també com acomiada els seus morts. Durant la cerimònia van contactar telefònicament amb la parròquia del Camerun on també deien adéu a Baba Georges, com allà l’anomenaven. Quan al Camerun entonaven “La vall del riu vermell”, la comunicació es va entretallar i aleshores es va produir un d’aquells instants de màgia col•lectiva: els assistents, gent d’església i gent de no església, van començar a taral•lejar la peça i omplir els buits. A on no arribaven les veus del Camerun ni els fils avançats del segle XXI, hi posaven de la seva part, per arribar-hi, les veus de la Garriga. Just el que va fer tota la vida Baba Georges. A l’acabar, el dins i el fora de l’església van quedar fets una gran plaça, just el que hauria de ser.

(Article de la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental, publicat el divendres 10 de desembre de 2010)