Orlandejant

Orlando natural
Autora: Mireia Vidal-Conte
Editorial: Labreu
Barcelona, 2010
Pàgines: 106
Preu: 14 euros

“Vaig convertir la reencarnació de Christina Rossetti”. “Compara Rossetti amb Pizarnik tocades / pels massa dolls d’amor per sostenir-los”. O també “la cambra de la senyora ballesté / per aquest espai la poeta agafarà / camèlies de juny de la bogeria insana [...] / escriure al dinou era una bestiesa senyora / si fa o no fa el mateix que al vint–i–ú gràcies”. Són alguns versos significatius del to d’Orlando natural, el nou llibre de Mireia Vidal-Conte (Barcelona, 1970) i cinquè de la seva trajectòria com a poeta.

Aquest és un llibre agosarat, on l’autora assaja un salt més enllà. Aquí el diàleg amb la tradició –una deu constant que travessa la seva obra– s’accentua i es multiplica fins a esdevenir protagonista del llibre. Protagonista ja des del títol, que entronca amb la novel·la de Virginia Woolf i el seu món reflexiu.

Al pròleg d’aquest llibre –a diferència de molts pròlegs, aquest és recomanable i fins i tot necessari–, la professora Meri Torras dóna interessants claus que permetran al lector un endinsament més plàcid. Ajustadament, Torras assenyala que Vidal-Conte “s’escriu a, amb, contra, des de, per, segons, sobre la tradició literària”. A Woolf, Christina Rossetti, Rosina Ballester, Felícia Fuster i Alejandra Pizarnik, entre altres, la poeta els rendeix tribut, les reconeix, homenatja i demostra voluntat de seguir-ne l’estela, però no queda aquí.

L’autora cus un ampli teixit d’intertextualitats, de referències directes o velades. Orlandeja però també fusteja o rossetteja. S’hi acara i s’hi confon per fer una reflexió a consciència, a estones anguniosa, experimental o estremidora, de les possibilitats de la paraula, del fet d’escriure, però també de tots els cantells de les identitats, de la dona i de la creadora. Les autores que convoca treuen el cap per les escletxes o obertures dels seus poemes.

Les quatre peces d’inici amb què obre foc són tota una declaració d’intencions: “poder escriure alguna cosa sobre això / de fangars i pòsits són fets / els ponts ferrosos dels enllaços”. La interrogació, aquest resseguir- se en i amb les paraules, completada amb la frase-esquerda que es repeteix de manera obsessiva –“és difícil”– persisteixen al llarg de l’Orlando natural.

L’aposta té beneficis, com els que hem comentat, que propicien un llibre arrodonit, i també riscos, com ara que la intertextualitat esdevingui carregosa o que les repeticions –buscades i n’hi ha que aconseguides– en alguns casos resultin un mantra llunyà.

El volum agafa un caire més volgudament metafísic que en altres llibres de l’autora: l’anterior, Margarides de fons, era més íntim, turmentat i punyent, i incloïa peces de prosa poètica. Pragari girava al voltant de l’estada a Praga, i el joc d’identitats basculava entre la ciutat i l’altra. L’Orlando natural constitueix una evolució natural –per qui s’imposa evolucionar– i interessant respecte a aquest pòsit anterior. Malgrat els pros, aquí s’hi produeix un plantejament valent i una multiplicació d’identitats i del diàleg amb les alteritats. De la narrativitat que podíem trobar en l’anterior, aquí passem a una depuració extrema –de vegades excessiva–, amb militància de la minúscula i de la no-puntuació, junt amb les repeticions, que donen als versos un ritme i un to brunzent, però també sincopat i, alguna vegada, marejador.
En tot cas, una de les troballes d’aquest nou Orlando és apreciar com el jo poètic va fent saltirons, dins aquest joc d’innumerables miralls identitaris, per escapolir-se d’etiquetes i definicions unívoques. L’immens poema Orlando natural, situat a la meitat del llibre, concentra a la perfecció, és clar, el seu esperit: “com llàgrimes a l’esquena / repuntes sorgeixes sutures la pressió d’ulls aliens / com si fossis tu realment / aquell altre punt de vista”.

(Article publicat al suplement de Cultura de l'Avui, el dijous 6 de gener del 2011)