dijous, 3 de febrer de 2011

Portal de delicadeses

On no sabem
Premi Octubre
Editorial: 3 i 4
València, 2010
Pàgines: 48
Preu: 12 euros

De les petites coses a les grans coses, del microcosmos al macrocosmos, de l’element ínfim o gest quotidià a la reflexió vital, metafísica, a l’instant universal. Sobre aquests dos rails, sempre en equilibri i a velocitat sostinguda, avança On no sabem, el darrer llibre de Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) i setè de poesia que publica. El volum confirma –si calia– la trajectòria poètica d’una autora que ha encavalcat dos anys pletòrics: On no sabem va ser guardonat amb l’últim Vicent Andrés Estellés, i l’anterior, A la taula del mig, va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de poesia.
On no sabem, integrat per 35 poemes abocats a doll, sense divisions formals, s’obre amb un poema amb el mateix títol. I es tanca amb un darrer vers –“per on s’hi entra”– que enllaça amb aquest encetament i amb la idea locomotora que sobrevola el conjunt del volum: una reflexió al voltant de les entrades i sortides, portes, viaranys i incerteses arrelades a la vida i a les relacions humanes. És, aquesta, una idea molt Màrius Sampere, un poeta que Sànchez-Mústich coneix prou bé.
A On no sabem, la idea es formula no a la manera punyent de Sampere, sinó a la manera delicada i suau, d’un fort lirisme, marca de la casa de l’autora, que obre aquí una portalada de diferents ressons. El caràcter juganer i enigmàtic creua aquest “on no sabem per on s’hi entra”: Sànchez-Mústich, autora també prolífica de narrativa, és una mestra servint-se del món quotidià i dotant-lo de significat i força. L’inaudit d’aquests camins, les constatacions desesperançades i alhora serenes, les reaccions de fermesa, la interrogació, els dubtes, l’intent de definició del jo i de l’altre són unes constants de l’aposta poètica que estén: “Hi ets tu que em tradueixes a tu. / Hi sóc jo que t’interpreto en mi”.
El jo poètic fa camí, s’interroga i es busca. De vegades, per massa reiteratiu, embafa, junt amb alguna repetició innecessària o algun vers de ferum romàntica (“jo hi veuré la rotllana de foc / per on salta l’amor, indomable”). Però l’autora és capaç de girar la perspectiva, com qui gira el mitjó, i emocionar, per exemple, amb les “rèpliques” de “tantes vides simultànies”.
El jurat va destacar d’aquest llibre les seves “qualitats imaginatives”. I és precisament aquesta originalitat general de les imatges la que s’imposa i enlaira poemes: “però també sé que t’agraden / els pobles abandonats / (i no goso preguntar-te / si abandonats pels altres / o abandonats per tu...)”.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 20 de gener del 2011) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada