Moltonisme

Comença a bellugar la maquinària. En algunes cases, de tant temps que no l’han hagut de fer servir i ni ha calgut de parlar amb cap persona, personeta, animaló o cosa, la maquinària fa una mica de ranera. Ha engegat la maquinària electoral i a tot el Vallès ja se’n sent la remor. Ara és aquella època de calma fingida, de xiular a una altra banda, sobretot en els governs. Un anunci aquí per publicitar unes obres al centre que ara és de vianants (abans era de monstres? De primats?), unes obres a la perifèria que anem a veure, puntualment, fidels a la cita, cada quatre anys, unes obres al polígon industrial que havia de ser de luxe –sí, i tant, ja ho crec– però que segueix tan destarotat com sempre. Però tot, com si no fos.

Alguns d’aquests moviments estan inspirats per la més alta creença en el moltonisme: que la població és un ramat de moltons que duu llana al clatell. Seria absurd negar que, en determinats membres i determinades fembres, una mica d’esquilada no hi faria cap mal. Ara, en aquestes municipals, potser més marcadament, es dirimirà l’eterna bipolaritat, baròmetre d’arrelament: s’imposen la línia de vot general –en el mateix sac, vot endèmic que ve sol– i les últimes tendències guanyadores? O bé, pel contrari, la bona feina o els nyaps fets a cada poble, l’oposició perseverant, una llista amb un equip potent o d’arreplegats són els que decanten la balança? Pregunto massa, ja m’ho diuen.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 18 de març de 2011)