dilluns, 6 de juny de 2011

Idees apocalíptiques


Una té de vegades grapats d’idees apocalíptiques i li costa poc enfilar una fabulació que ben bé podria menar cap a la destrucció infinita. Aquest tipus de relats imaginaris els sol traçar al tren, sovint en el viatge de tornada a casa, la llum i els ànims esllanguits. Una cosa que encara li crida l’atenció és com els usuaris del tren demanen –o pel que fa el cas, no demanen– si es poden asseure en un seient que el veí ocupa amb una bossa o una motxilla. S’ha estès el no-gest silenciós de posar-se al costat del seient que hom vol ocupar i estar-s’hi quiet com un estaquirot fins que l’altre s’adona que hauria de treure la motxilla o bossa. Ni un mot surt de la boca de qui pretén asseure’s. De vegades, el mutisme s’acompanya d’una temptativa d’asseure’s a sobre de la bossa de l’altre. La cosa –i aquí notaran l’apocalipsi– em fa pensar si no avancem cap a una desarticulació del llenguatge, per cada cop escapçar-lo més i utilitzar-lo, el que es diu utilitzar-lo, bastant menys. Ara que he fet el salt tecnològic i miro el twitter –una d’aquestes tan felices xarxes socials que diuen que fan soles revolucions i més coses–, em sorprenc, de vegades, escrivint ràpid missatges amb connectors omesos. I l’apocalipsi s’amplifica. Després s’acaba el trajecte en tren, sent la flaire de les magnòlies que la reben en arribar al poble, i tot sembla una mica més clar. I ja ha passat.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 3 al 9 de juny del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada