Indigent

Diumenge lluminós a la Garriga. Sobta veure un indigent ajaçat en un banc de la plaça de l'Església, en un d'aquests bancs més lletjos que un banc postmodern o fins i tot, hipermodern. Sobta veure un indigent a un minut de casa: qui deu ser? Com deu haver arribat aquí? A Barcelona, cada dia m'he acostumat a veure al barri del Raval indigents sorollosos o mig moribunds, alguns heroïnòmans, que escuren les cigarretes dels cendrers, que estan aparcats a places dures i que avancen fent tentines cap a algun no-lloc, o simplement, cap al lloc que no tenen. La imatge, al teu poble, al centre del poble, sorprèn, descol·loca i fins i tot fa enrogir. Em perdonaran la sensació del moment: aquest és un acampat forçós, que ja deu haver perdut la capacitat d'indignació, em dic, per dins. Si encara la té, segur que no demanarà grans florilegis, ni discursos de bons ni dolents, sinó solucions a mà, pràctiques, que, de fet, és el que deu moure la majoria de la població. M'hi acosto. Per voler alguna cosa més es deu haver de tenir el ventre ple. I si s'ha mort? Me'l quedo mirant. La lletjor dels de fora del sistema s'arracona, com un grinyol dels cargols que millor que no es senti. Per un instant, penso que s'ha mort. Canviar el sistema per quin? O fer canviar el sistema per decréixer i retornar a l'essencial? Després belluga un peu. L'endemà ja no hi havia ningú al banc que podria passar per postmodern, o fins i tot, hipermodern.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el dijous 2 de juny de 2011)