divendres, 1 de juliol de 2011

Qui sóc?


Va ser l’estiu passat, tarda fresca d’agost, a Sant Quirze Safaja, quan vaig conèixer en Víctor Torres. De la mà de l’estudiosa Margarida Prats, vam resseguir les darreres petges del poeta Màrius Torres, germà d’en Víctor, que va morir, tuberculós, al sanatori de Puig d’Olena. La visita feia estremir. La fermesa i claredat d’en Víctor, d’aleshores 95 anys, també. La visita, fa de bon dir, l’organitzaven la Institució de les Lletres Catalanes –que no ens la toquin, si us plau- i l’Ajuntament, amb motiu del centenari del naixement del poeta lleidatà. Vam passar pel Mas Blanc, pel sanatori i vam acabar al cementiri on reposa en Màrius, mort als 32 anys. Allà en Víctor, lluitador incansable, militant d’ERC amb tota la profunditat d’una militància en temps adversos, va esbossar anècdotes i records. Un relat emotivament lúcid. Un supervivent que va travessar, quasi de cap a cap, les tempestes del segle XX per interpel·lar-nos, avui, per força, per la via d’un esperit combatiu impertorbable. Aquella tarda en Víctor va recitar un poema d’en Màrius, tot de memòria. És un poema que fixa la imatge de quan els dos germans eren petits i la mare els duia a dormir. Amorosament, la mare tancava els ulls dels infants i els deia, juganera, “qui sóc?”. “Ara sento als meus ulls, dòcils com dos infants, / les seves mans que tenen un tremolor d’estrella. / I somnio la mort del primer benaurat / a qui unes mans fidels tancaren les palpebres”.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el dijous 23 de juny de 2011)

* A la fotografia, Víctor Torres, l'agost de l'any passat, en el cementiri de Sant Quirze Safaja, al final de la visita guiada

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada