dilluns, 4 de juliol de 2011

Exaltació del maniqueisme

Si fem un exercici d’hemeroteca i de diccionari dels últims tres mesos del país i els condensem en tres paràgrafs, el resultat és un revolutum, que no revolució, digne d’un Sant Joan per obrir l’estiu amb focs esclatants. I a l’estiu, ja se sap que la calor repica i eleva a l’exponencial un camp ja adobat. Venim del 10-A, el 15-M, el 22-M, el 19-J... semblen coordenades per fer un tocat i enfonsat. Són, però, signes que cadascú entén com vol, palpitacions per construir o per entronitzar la queixa, depenent del vent d’on ve. Un cop definida la seva anatomia particular, sobta l’interrogant: i després, què? Si reculem un any enrere, encara, tenim un il·lusionant 10-J que gairebé sembla no haver existit.
També hi ha sorpresa –generacional?– davant d’un maniqueisme irremissible. Com és que ara, veritablement tocats per la crisi, i no abans, enfilats en la bombolla, trobem noms per la postmodernitat líquida que feia anys que planava i es diagnosticava? Potser sols en sabíem la cara amable? El diccionari parla del maniqueisme com «la convicció que totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra dolenta i rebutjable». Davant la lamentació per la lamentació, el tots són iguals –polítics, indignats, aturats, empresaris, sobiranistes– rebenta, a més no poder, aquesta victòria comunitària del maniqueisme. No construeix res.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana de l'1 al 7 de juliol del 2011)

A la foto, un model de proteïna (CPD) amb els extrems Nt i Ct identificats, a partir d'un estudi d'investigadors de la Universitat de Gant i de la UAB. Els investigadors van crear un nou mètode per identificar els dos extrems de les proteïnes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada