D’ençà de l’incident de l’autobús que els vaig relatar fa una setmana que no m’han parat d’ocórrer rareses. O, com diria en Carles Sindreu, “coses vagues i desdibuixades”, “sense un desenllaç previst”, que s’esmunyen “temps enllà amb una cama en l’aire”. L’altre dia hi va haver un fuita d’aigua al meu carrer. Se’m va dibuixar la cara de ximple de quan no surt gota de la dutxa i la companyia respon: “No tenim constància de cap avaria” (veia els operaris des de la finestra); “està al corrent dels rebuts?” “La clau de pas està donada?”. A la nit vaig buscar tranquil·litat d’esperit amb un passeig pel Passeig. A la Garriga. A l’inici del Passeig, de rere els murs de rere el jardí d’un gran casalot, va xiular una bestiola. Shhhht. La fressa d’arbres m’apropava el seu udol i el convenciment que es tractava de la fera de Rosanes. La descriu precisament en Sindreu en un conte. “Els uns la veien ampla i peluda (...) i d’altres asseguraven que tenia un cert grau de parentiu amb els espàrrecs primerencs”. Aquell bosc de Rosanes estaria a la dreta de la C-17, a l’alçada de l’Ametlla, camí de la Garriga. I és clar, la fera devia haver pujat, talment un mosquit tigre. En Sindreu ja ho deia: “i potser passant de pares a fills no em sorprendria que els néts dels camperols d’avui es trobessin amb una fera que ja tindrà una cua única i al gust de tothom”. Parin l’orella un vespre al Passeig. Si no senten la fera, almenys oblidaran empentes i rodolons.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 15 de juliol de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada