dijous, 22 de setembre de 2011

Natura viva amb silenci

TRAU DE LLUM

Autor: Ramon Bosch
Editorial:
Pagès Editors
Pàgines: 112
Preu: 12 euros

"Silenci" és, potser, una de les paraules més repetides en el Trau de llum, el nou poemari de Ramon Bosch i Boada (Terrassa, 1956), un autor singular, tastaolletes de les arts, la filosofia i la cultura, que comença a publicar de manera tardana, l'any 2008. El silenci, de la mà de la solitud, l'aïllament, el no-res, travessen aquesta obra, que neix directament de la terra, hi fa arrels, per retornar-nos una reflexió vital profunda i delicada. Bosch llança la seva mirada pròpia sobre la natura, que aquí pren més vida que mai. Ressegueix el pas d'estacions, els elements que l'identifiquen, per mirar-s'hi, per mirar endins i resseguir la pròpia consciència. La llengua i les paraules brollen d'aquesta natura viva (des del florir primaveral fins a l'esllanguiment del setembre, amb una àmplia paleta de colors) i alimenten versos i contundència.
Fanalet, bosc i brolles dels marges, figuera vincladissa, la quintana, l'alzina, corrals, la pleta, cascalls, l'eixida, malves purpúries, dàlies, llevant i ponent, color de canyella, casa vella pairal, figues morades, el gebre que s'irisa a l'herbei, porpra greixosa de la gespa... Són elements que s'escolen pel Trau de llum, per sempre anar a parar a la martellada final del silenci, una constatació amb què es tanca l'obra: “No es deboleix / a l'inequívoc primer cel / la llum darrera que ens perfà. / Extreta del seu trau / rehabilita / el món”.
Com demostren aquests versos, l'autor domina els estris de la natura per fer néixer correspondències dins l'experiència i recerca personal. L'escriptor David Castillo celebra, en el pròleg del llibre, “el llenguatge metafòric i evocatiu”, amb “fragments de silenci”, que ofereix el poeta, que es troba en un “territori proper al simbolisme i a l'expressionisme, però sense definició tòpica”. “Llegir el paisatge i formar-me part”, una bona definició que troba Castillo per a Trau de llum, “una parada i fonda en la trajectòria de Bosch”.
Aquesta clau la trobem, dreçada als nostres ulls, ja en el primer poema, que després d'una descripció paisatgística, es tanca amb una conclusió onírica, potent, personalíssima, com és el conjunt: “Ajaçat, / entre somnis / cap a casa, / més amunt”. En ocasions, la natura ens llança avisos més suaus: “pel pont del repòs / ve el setembre”. D'altres moments, el mer instant tel•lúric, aïllat, pren una poètica ben pròpia: “el sol badalla entre núvols al jardí regat”. I finalment, retorna, sempre, reiteratiu, fins i tot obsessiu, el buit, lluminós. “Soles / es subhasten les paraules”. O, si volen, “el silenci es capbussa al silenci”.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui, el dijous 2 de juny de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada