Allà davant

El meu pare té el costum d’expressar-se amb girs d’aspecte aproximatiu. “D’allòs” i “d’aixòs” a banda, situa accions i coses “allà davant”, “aquí al costat”, “allà baix” o “aquí sota”. A casa sempre hem sabut el lloc concret on era “allà davant” o “aquí al costat”. Tot i que són maneres de fer i de dir que entronquen amb un determinat espai rural –físic i mental–, no són, en canvi, afirmacions a ull, de final de frase difuminat. Dins el nostre context compartit, aquests girs fan referència a punts ben precisos d’una geografia quotidiana: el barri o l’interior de la casa. A petitíssima escala, compartim imaginari i, aleshores, ens entenem.

Tot això em ve al cap per la conversa entre dues adolescents que vaig sentir l’altre dia. Una diu: “Vamos a las piscinas esta noche?” L’altra, respon: “Qué piscinas?” I la primera es veu obligada a puntualitzar amb un seguit de detalls particulars: “En Lliçà, las calientes, las del paso, las que están al lado de casa”. On i com diantres deuen ser aquestes piscines? No recordo de quedar amb les amigues i haver de donar tantes explicacions. Quan dèiem “anem a les piscines” totes ens enteníem. I si anaves a les del poble del costat, anomenaves el poble del costat i ja n’hi havia prou. Aquí, al contrari, l’escena traspua un imaginari esmicolat i fragmentari, que, com correspon, no troba les paraules per definir-se. Perquè, ben mirat i ben pensat, parlaven de piscines aquestes noies, oi?

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 9 de setembre de 2011)