Ni golf

“A Vilalba, ni golf ni xalets”. Era un lema reivindicatiu que s’estenia per Cardedeu i la Roca i ara ha agafat uns aires d’auguri lúcid, quasi de profecia. Tot el conte de la lletera del camp de golf de Vilalba i del gran complex de xalets, del quals sols se n’han construït dos, és, a dia d'avui, una historieta penosa. Un mirall trabucat amb tota la mala hòstia que pugui relliscar sobre la fina gespa de l’ampli camp del món per retratar el nouriquisme impune, el totxo enfilat al cap, el diner fàcil i el negoci rodó amb un picar de dits, que van senyorejar, també al Vallès, en els últims anys. La crisi és una putada gruixuda i no se n’albira ni una lleu llumeta al final del túnel, és ben cert. I més cert encara que els llocs de feina que han penjat d’un fil al camp de golf són cosa seriosa. Però tota la tira burlesca que ha estat aquest gran complex que havia de lligar els gossos –o carrets golfistes– amb llonganisses és el retorn d’una política erràtica i mesella, des de ben amunt fins a ben avall, des de les altes administracions fins als ajuntaments, abocats i encimbellats a un presumpte finançament auri per guanyar-se el cel etern. I si s’acompanyava d’un trinxat, vestia més i tot. Ara, ironies del desfici, Vilalba s’aixeca, o millor dit, s’arrossega, com un símbol dels mals que ens han dut fins aquí, dels forats amb què aquesta crisi va colrant el terreny, com un talp que, de tant foradar, quasi els deixa sense golf.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 4 de novembre de 2011)