dissabte, 12 de novembre de 2011

Un cas

D'aquí a no gaire farà tres anys que la mare va patir una taquicàrdia fortíssima, com mai l'havia patit fins aleshores. Vam córrer a l'ambulatori, a Montmeló, on de seguida la van atendre un metge sudamericà, tot dolçor, i un infermer diligent. D'immediat es van adonar i ens van alertar de la gravetat de la situació si a aquell cor no aconseguien retornar-li ben aviat el seu ritme normal. L'altre dia la mare va fer 65 anys esplèndids que poden saludar quan els vegin.
Aquest episodi m'ha tornat a la memòria ara que les retallades en la sanitat pública ja tenen símptomes -i qui sap si efectes secundaris- ben propers. Els ambulatoris de Montmeló i Montornès han passat a repartir-se les urgències de nit. Un grup de veïns se'n va queixar fa poc amb una manifestació. Si el quadre de la meva mare hagués hagut d'esperar 6 o 7 minuts més a rebre una resposta mèdica -que és el que es pot tardar, a preu fet, per anar de Montmeló fins a Montornès-, sobrevé el dubte inquietant: què haguera passat? Haguera estat massa tard? No ho sabrem mai. Però és un cas, de circumstàncies específiques i extremes si volen, que demostra, de totes maneres, que amb les escurçades en sanitat s'ha d'anar amb molt de compte. Que vigilin els que fan anar les tisores amunt i avall. Als ambulatoris hi ha metges i infermeres que sostenen un nivell de pressió descomunal. Qualsevol decisió massa a la babalà pot tenir uns efectes ja no sols negatius, sinó potser definitius.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 28 d'octubre de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada