dilluns, 7 de novembre de 2011

El "Telediario" al restaurant

La decoració del restaurant és acurada. Paper de sanefa clàssica fins a mitja paret, verd bressolador a la resta. El servei es belluga atent, amb aquella atenció que a algú li pot semblar fins i tot excessiva. Fil musical tènue, cambrers que no alcen gaire la veu. L’atmosfera bascula en una pau mesurada, continguda, com per acompanyar el comensal en la seva única feina: endur-se el menjar a la boca i pair bé.
En el moment més impensat, com si un violí Stradivarius quedés aparcat al mig de l’autopista i comencés a marxar sol, se sent una sintonia d’una taula del mig de la sala. Afinant l’orella, la sintonia és fa més perceptible i alhora, increïble: és del Telediario de TVE i surt del mòbil d’un paio –a qui a partir d’ara passarem a anomenar l’iDiota– que, acompanyat de senyora, filla i sogra, ha decidit veure el Telediario al mig del restaurant. I van passant notícies i blocs informatius a través de l’iPhone de l’iDiota, que segueix plàcidament, com si res, mirant i escoltant l’actualitat informativa com si estigués escarxofat al sofà de casa seva. Però resulta que es troba al mig d’un restaurant que intentava fer l’efecte d’exquisit. La confusió entre avenços tecnològics i una mínima educació és abismal i avança per rails que sovint ni tan sols es troben. Els camins del nouriquisme són veritablement inescrutables i mai no saps on te’ls pots arribar a creuar.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 21 al 27 d'octubre del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada