sobre un rostre esbalaït.
L’escombriaire arracona
els darrers vestigis grocs i somorts.
Crepita el tros de vida de novembre
que s’ha empassat núvols i bolets.
L’última piga de lluentor primaveral
ja s’ha fos: esperarà la sort
d’un altre conte del cosmos rondant.
Del llibre La mare que et renyava era un robot (Galerada, 2008)
PS.- M'ha semblat escaient l'autocita, pel temps que estem, pels temps que corren
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada