L’altre dia em vaig acomiadar sentimentalment dels busos nocturns. Tornava a casa, des de Barcelona, amb la línia 72, una de les que deixarà de funcionar entre setmana a partir del gener. La nit té a vegades virtuts il·luminadores, i em va semblar que, entre els revolts de Montornès i les obagues de la Roca, s’aclarien algunes paradoxes de la mobilitat. I més quan es tracta de la mobilitat d’una comarca d’àrea metropolitana, segona corona o digues-li com vulguis. Fa quatre dies a la granollerina terra s’inflamaven els esperits sostenibles gràcies a la posada en marxa d’un Bicing, aquí Ambicia’t. El verb, que volia invitar a bicicletejar per aquí i per allà, no ha rutllat gaire, i ara hem sabut que tancaran la barraca d’aquest servei municipal, un fiasco estratosfèric. Resulta paradoxal que s’hagi perdut temps –els diners es veu que eren de l’Institut Català de l’Energia, diners públics, al capdavall– en desplegar un servei que, ja d’arrel per les seves característiques i les de la ciutat, s’intuïa que no seria universal. I ara, en canvi, pel Vallès s’estenen els exemples de línies de busos (on sí que hi pot pujar tothom) que fan tentines i ranquegen. Però, és clar, aleshores les urgències econòmiques no collaven i no venia d’un pam. “Que guai, que guai, quins extraterrestres més originals...”. La crisi fa que ja no hi hagi tant de lloc per a experiments guais però, en canvi, n’hi segueix havent per errar el tret i marejar la mobilitat.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 23 de desembre de 2011)
* La foto és d'en Ramon Ferrandis (EL 9 NOU)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada