Amàlia

Els Cingles

L'àvia Amàlia demà farà 90 anys. És filla d'Òrrius, on ha viscut tota la vida. D'aquest poblet, que fa de frontissa entre el Vallès i el Maresme, arrecerat sota la muntanya de Céllecs, us n'explicaria un capdamunt. Ara fa uns quants anys que viu a Montmeló. També us podria recitar una tirallonga de noms de cases dels cingles de Bertí, d'on venien els ancestres, els seus pares i els seus avis. Ara la família Arisa Soler, de l'Ametlla, cosins de l'àvia pel trencant que baixa dels cingles, ha publicat un llibre autoeditat que és una biografia familiar: “Els pares i onze germans, Can Peret i la casa pairal”. Una gran descoberta on he vist encaixar-hi històries que he sentit tota la vida contar a l'àvia. Hi ha estat mai ella als cingles? No, just n'ha rebut el relat de la seva mare, un relat, com els seus, que havia de ser ben apamat, precís, clarivident, sempre avançant de bracet, amb naturalitat, de l'experiència vital, d'una mirada feta pròpia i fonda: peus a terra i mirada llarga. M'he fixat, de vegades, que hi ha gent, desavesats o malacostumats en la convivència amb els avis, que tracta els grans com si fossin nens petits. No ho provin amb l'àvia, els clissarà d'una hora lluny. A casa, les converses entre tres generacions de dones són cosa màgica. Hi despleguen una llengua arrelada a la terra, d'una fermesa i dring que s'enlairen amb un múscul gruixut que ve d'elles i de més lluny, dels cingles i enllà. I el relat, fet de mil relats, s'estén.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 20 de gener de 2012)