dilluns, 12 de març de 2012

Celebrar i llegir no són antònims


Els 25 anys de la mort de J.V. Foix, poeta a qui venero, ha arribat carregat d’unes quantes bones noves –«a cal fuster hi ha novetat!»– i prou ressò i rebombori, que sempre va bé i és d’agrair, tractant-se, com és el cas, d’un poeta dels que se’n diu de culte. És a dir, amb totes les paradoxes del poeta de culte. Perquè de fet, potser Foix és un bon exemple del poeta que, amb el pas dels anys i de les fornades literàries, va adquirint un caràcter més de ritual que no pas de lectura real. Tinc la sensació que ens hem acostumat que fa fi dir que Sol, i de dol és una fita sublim de la literatura catalana i rememorar que «és quan dormo que hi veig clar», que amb això ja en tenim prou i quedem més que retips. Quan també pot ésser –com és– que algú se senti cridat pel Foix més surrealista i descordat, des de Gertrudis fins a les rareses dels Telegrames: o caiem en la banda dels tòpics literaris –inevitable, potser, d’acord– o en el ritual d’esmentar les facècies íntimes al voltant de Foix. De tot això en sabem molt.
En qualsevol cas, ara Jaume Vallcorba, foixià fins al moll de l’os, acaba de reeditar Sol, i de dol, amb un interessant pròleg part del qual reproduïa el suplement de Cultura d’El Punt Avui recentment. Aquest és el cap del carrer: les efemèrides han de dur iniciatives com aquesta i també el lector que les sàpiga entomar i aprofitar.
 
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 10 al 16 de febrer del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada