Quan consumes un trasllat, prens mesura de la quantitat de coses que acumules en una casa. De les rutines diàries que t’unien als seus racons i també de les credencials que t’hi lligaven: aquell seguit de números i consignes que Enric Sòria concentra esplèndidament en un poema mític de L’instant etern, un llibre que ara no sé en quina caixa tinc guardat. Després estrenes el camí diari cap a la casa nova, nou trajecte i carrer, altres persones amb qui et saludes, llum, sorolls i silencis diferents. En posar la clau al pany, també diferent (aquest ja gira del dret i no del revés), llances una llambregada al voltant i penses quins seran els nens del teu carrer: al voltant d’una casa, se’m fa present Salvat-Papasseit i «els nens de la seva escala».
Encara que el poeta hagués de passar llargues temporades en sanatoris, no va deixar d’apamar la realitat immediata, les quatre parets que fan una casa i relació amb el carrer, al qual s’abocava amb delit. I un cop dins la casa, començant a ordenar l’escampall de bosses, descabdelles més el fil literari amb l’hàbitat íntim. D’entre les caixes et surten dos llibres recents que hi posen els seus fonaments poètics, Com d’una casa, d’Enric Boluda, i Casa, de Rosa Igartua. I et dius que, un cop tot ordenat, si és possible el Tot ordenat, hi tornaràs a fer cap a aquests poemaris.
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 4 a l'11 de març del 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada