Fa dos anys, durant l'anterior vaga, encara se sentia una mica de ferum de festa. Uns dies abans, per la Mercè, el poeta Joan Margarit va fer un pregó on va deixar uns versos seus de crida a la vaga. Ara, la mala llet –malestar, indignació, desassossec, neguit no són massa light?– tot ho amara. També els motius que han portat una part de la gent que ha pogut fer vaga a fer-ne. Teló de fons, escenari i tramoia sencera s'han capgirat. La presumpta societat líquida de la postmodernitat llargament anunciada s'ha tornat una escorredora sense límits. I una bomba directa a la línia de flotació de la classe mitjana. (Per seguir llegint, vés cap aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada