divendres, 11 de maig de 2012

Quan no sap què fer, la gent mira de riure (Nit al Palau II)

En saltar de l’escenari al mig del públic i fer els prolegòmens sincopats, absurds, sense sentit d’una conferència que mai començaria, Mónica Valenciano (Las Palmas de Gran Canaria,1961) va suscitar aquella mitja rialla: sorpresa, consternació, alguns que no sabien si riure, d’altres que reien com entenent més que ningú la no-conferència en forma d’improvisació xalada. “Y quién inventó la campana? Quién la inventó?”. “La anatomía de una sirena, rota, puta, de la mano de Dios, cantada”. Al capdamunt del Palau, va albirar uns espècimens disfressats com de tribu urbana (no sé quina), que reien sorollosament, com exhibint que reien sabent amb precisió i profunditat de què reien. De primer, la Cronista de Pega va tenir la impressió que la Mónica Valenciano la deixava més aviat indiferent; ara que ha repassat notes, han passat hores i ja no té a la vista la tribu urbana, sembla que li hagi fet gràcia. “Aquello que le permite estar ocupado mientras estás haciendo otra cosa”. “Itinerario de una canción laberinto”. Això sí, almenys amb Mónica Valenciano es va deixar de seguir al peu de la lletra, com alumnes aplicats tant si el poeta era d’aquí o d’allà, el llibret amb els textos. (Per seguir llegint, vés cap al Barcelona Poesia!)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada