dimecres, 22 d’agost del 2012

Fil telefònic


Als anys 60, la crisi dels míssils va posar en solfa el telèfon vermell, una línia de comunicació directa entre la URSS i els Estats Units per apaivagar impulsos salvatges. Després el film de Kubrick ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú va fer una sàtira sagnant de la ximpleria col·lectiva que va ser la guerra freda. Ara l’escaquer internacional és lluny d’aleshores però igualment capgirat. L’11 de març passat un soldat nord-americà va matar 17 civils afganesos. A Quan les coses cauen lluny, se’ls diu civils als ciutadans com tu i jo que passaven per allà. El president dels Estats Units, Barack Obama, va trucar el seu homòleg afganès, Hamid Karzai, per temperar els ànims. Molts diaris il·lustraven la trucada amb una fotografia – s’entén que distribuïda per la Casa Blanca– d’Obama, a l’interior del seu cotxe oficial, fent servir un telèfon de fil, amb el subtítol indicant que parlava amb Karzai. Suposant que tot això fos veritablement així, crida l’atenció que per fer-nos creure la profunditat d’una trucada directa, encara s’utilitzi un telèfon de fil amb plataforma inclosa. Algú dirà que l’explicació són motius de seguretat, que si els mòbils van per antenes i satèl·lits que podrien ser interferibles fins i tot en el país de la tecnologia més puntera. En qualsevol cas, no deixa de ser curiós que, encara avui, s’imposi una determinada imatgeria. I que algunes coses no acabin mai de canviar.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 6 al 12 d'abril del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada